Divuit cèntims pel diari

Aquest diari és pioner a tenir una gran presència a internet i per oferir i actualitzar continguts digitals. El pas lògic després d’un temps en que es permetia l’accés a tothom que es registrés és cobrar una subscripció. El cost de tenir tot el Diari de Girona en línia és de divuit cèntims cada dia (deu dies de diari tenen el preu d’un trist cafè). Paguem el pa, el pollastre, l’entrada al cinema, la roba, les vacances, la gasolina. I ens venen rebuts de la llum, el gas i l’aigua. Paguem per tenir telèfon i per navegar per internet. I paguem per a Netflix, Movistar o Filmin. No ha d’estranyar ningú que s’hagi de pagar el diari, ni que siguin aquests divuit cèntims. La informació és un dret, però té el seu cost de producció, com pot entendre tothom. Encara més, diria que estar informat és un deure ciutadà, per a saber en quin món vivim. Les xarxes socials ens han acostumat a la fal·làcia del «zero euros». No es paga ni per Facebook ni per WhatsApp o Instagram i, paradoxalment, els propietaris d’aquestes plataformes s’han convertit en pocs anys en les persones més riques del planeta. Com és això? Doncs perquè en aquestes xarxes el producte a la venda som els usuaris. La nostra intimitat i els nostres gustos. Si feu la recerca d’una cafetera sobtadament, començareu a veure ofertes de cafeteres a totes hores. La cultura del tot de franc, té un preu. Les xarxes socials ens ofereixen el que l’algoritme sap què volem. Ens mostren continguts que ens venen a donar la raó ara que hem entrat en l’era de la mentida desvergonyida que s’ha convertit en l’arma dels seguidors de Joseph Goebbels, el ministre de propaganda de Hitler, que afirmava que una mentida repetida mil cops esdevé realitat. I contra aquest món de falsedats hi ha el periodisme de debò. Els mitjans de comunicació seriosos tenen la seva línia editorial, els seus gustos i els seus punts de vista, però tothom pot saber de quin peu calcen. Els divuit cèntims del Diari de Girona ens donen accés al treball d’un gran equip que té a Girona i les seves contrades com a tema principal i a un ventall molt divers de veus. Valdria la pena no esperar i dedicar dos minuts a formalitzar-ho si no ho heu fet ja i estar en contacte amb l’entorn més immediat. A mi m’agrada donar-hi un cop d’ull sovint tot i que soc dels que esperen cada dia sortir al carrer per a gaudir del diari en paper amb olor de tinta. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint