A Jordi Pujol el van escarnir els seus

Una cosa és que fos innecessari que una persona de 95 anys hagués de viatjar a Madrid per certificar el que ja havien diagnosticat uns forenses a Barcelona, i una altra de molt diferent és que ara s’intenti beatificar Jordi Pujol, després d’haver ocultat diners a l’estranger durant més de tres dècades, i d’haver emparat, des de la presidència de la Generalitat, les corrupcions, corrupteles i negocis de la seva família. Als anys noranta del segle passat, ja eren conegudes les activitats de Jordi Pujol Ferrusola en el seu despatx del carrer Ganduixer. També de l’empresa Hidroplant, de la qual era accionista Marta Ferrusola, que aconseguia contractes de les administracions públiques, entre elles la Generalitat, a més d’empreses privades que volien fer mèrits.

Quan algú, poca gent, li ho plantejava a Jordi Pujol, ell dissimulava i feia l’orni. Anteposava la pau familiar. Oriol Pujol no s’hauria corromput en el cas de les ITV si no hagués tingut un entorn favorable. El problema és que va tenir molta «mala sort» i el van enxampar «in fraganti» per un cas que s’investigava a Galícia. Això passava a la Catalunya convergent, tan idealitzada pel nacionalisme català, mentre la majoria dels mitjans de comunicació, com sempre, miraven cap a un altre costat. Ja havia passat uns anys abans amb Banca Catalana: «Quan esclata el cas, a Barcelona, la reacció dels mitjans d’informació, dels prestigiosos i dels crítics, és un silenci eixordador», explica Jordi Amat a El fill del xofer.

Fa uns mesos, ja vaig escriure sobre la campanya per blanquejar la figura de Jordi Pujol després de la seva confessió de l’any 2014. Però, ara, amb motiu de la seva citació a Madrid, s’ha redoblat, i amb unes grans dosis d’hipocresia i cinisme. Em refereixo, sobretot, a tres personatges rellevants: l’expresident de la Generalitat i de CDC, Artur Mas; el seu successor i president de Junts, Carles Puigdemont; i l’actual president del Parlament, Josep Rull. Puigdemont ha escrit aquests dies que «no poden ser més miserables. Busquen l’escarni, la foto amb la qual creuen humiliar no només una persona, sinó sobretot allò que representa i tant els molesta». Rull s’ha pronunciat en la mateixa línia: «Ha estat un acte indigne. La crònica d’un escarni (...) És una infàmia. Només respon a la voluntat continuada d’humiliar la seva figura i tot el que representa».

Però, no. L’escarni més gran a Jordi Pujol no és haver-lo citat a l’Audiència Nacional, sinó el que li van fer els seus, entre ells Puigdemont, Rull i Mas, quan van renegar d’ell i li van retirar tots els honors de la seva etapa de president després de confessar el frau fiscal. Rull, que era coordinador de CDC, va fer una crida a «refundar» el partit per donar pas a una nova etapa, i va recordar que «Catalunya està per sobre de tota persona, per rellevant que hagi estat». Puigdemont, que era alcalde de Girona, va dir que «estic segur que la crida feta per en Josep Rull (que Pujol reflexionés sobre el seu paper a CDC) tindrà resposta adequada», i va afegir que era evident que també hauria de «donar explicacions al partit i a la federació» i que, «en conseqüència, s’hauran de prendre decisions ràpides i clares».

I deixo pel final a Artur Mas, segurament el personatge més cínic i hipòcrita que ha donat la política catalana, i mirin que n’hi ha per donar i vendre. Mas, que l’any 2014 va dir que la força li donava «el poble català», no Jordi Pujol, i que es va treure les puces del damunt declarant que «Pujol ja fa més de deu anys que no pren decisions rellevants, ni al govern ni a CDC», ara ha tingut la santa barra d’afirmar que «posaria la mà al foc per Jordi Pujol», que és el mateix que va fer amb l’antic tresorer de CDC, Daniel Osàcar, condemnat a tres anys i sis mesos de presó pel finançament il·legal del seu partit en el cas Palau (si no fos una metàfora, ja estaria ben rostit). Va ser amb ell de president que la Generalitat li va retirar tots els privilegis a Jordi Pujol (pensió vitalícia, oficina institucional, etcètera), i li va demanar que renunciés als seus càrrecs de fundador de CDC. I va ser sota la presidència d’Artur Mas i la coordinació general de Josep Rull que Convergència es va fer l’harakiri per esborrar qualsevol rastre del fundador i líder polític i espiritual del partit. Amb el procés en el seu moment més àlgid, van vendre i escarnir Jordi Pujol per menys d’un plat de llenties. Lliçons de moral, cap, ni una.

Subscriu-te per seguir llegint