De quan no es disposa de pressupost

Ni el Govern d’Espanya ni el Govern de la Generalitat de Catalunya disposen de pressupost per enguany. Ambdós porten així tota la legislatura: es troben en una situació particularment delicada que serveix per poder observar els seus respectius dèficits parlamentaris. La manca d’aquest instrument bàsic no és només un obstacle tècnic o administratiu: és un indicador polític de primera magnitud. En un sistema parlamentari, com és el nostre, el pressupost anual no només ordena la despesa i l’ingrés públic, sinó que expressa la majoria que sosté l’executiu. Per això, el bloqueig pressupostari té conseqüències institucionals que sovint s’assimilen -políticament i simbòlicament- a una moció de censura o a la constatació d’un govern feble i potencialment efímer. Només cal recordar, en el cas de Catalunya, què va succeir quan el president Pere Aragonès: va convocar eleccions després que el Parlament de Catalunya li rebutgés els pressupostos que presentà.

Quan un govern no aconsegueix aprovar el pressupost, siguin els de l’Estat o siguin els d’una comunitat autònoma, opera en pròrroga automàtica del període anterior. Aquest mecanisme garanteix una mínima continuïtat del funcionament de l’aparell burocràtic, però és insuficient quan cal respondre a canvis econòmics, a noves prioritats socials o a situacions d’emergència. La pròrroga converteix el pressupost en una estructura rígida i desactualitzada, impedeix impulsar polítiques expansives o redistributives, i dificulta executar inversions. És un model de gestió en què el govern administra, però no governa amb plenitud. Aquesta és la situació en què es troben els governs central i autonòmic català. Una conjuntura no menor que hauria de ser corregida.

Des del punt de vista parlamentari, la no aprovació del pressupost equival, en la pràctica, a un vot de confiança negatiu. Tot i que formalment no es tracta d’una moció de censura, en comparteix l’essència: una majoria de la Cambra rebutja el programa econòmic del govern i, implícitament, la seva capacitat de conduir el país. Aquesta és la situació precisa en què es troba la Generalitat: uns pressupostos presentats i suspensos en la seva tramitació. En molts estats parlamentaris europeus, la votació del pressupost es considera -de fet o de dret- una qüestió de confiança. Això significa que el rebuig dels comptes pot obligar l’executiu a dimitir o a convocar eleccions. Encara que en alguns sistemes no hi hagi aquesta obligació automàtica, la càrrega simbòlica és tan forta que la continuïtat del govern queda greument erosionada.

Aquesta equivalència amb una moció de censura té arrels en la tradició constitucional i parlamentària: un govern és legítim mentre pot aprovar les lleis fonamentals, i el pressupost és la més fonamental de totes. Sense pressupost, el govern queda en una posició de vulnerabilitat política. Els partits que li havien donat suport poden pressionar-lo, renegociar condicions, o retirar-li l’adhesió en qüestions clau. Els socis parlamentaris utilitzen sovint la negociació pressupostària per obtenir concessions territorials, socials o ideològiques, i la incapacitat de satisfer aquestes demandes pot desfer la geometria majoritària que sosté l’executiu.

A més, la pròrroga pressupostària projecta cap a l’exterior -mercats, institucions internacionals, inversors- la imatge d’un Estat o d’una comunitat autònoma que no pot planificar. En contextos de volatilitat econòmica, aquesta percepció debilita la credibilitat financera del país. Un govern que no controla el pressupost transmet incertesa sobre la seva estabilitat i sobre la consistència de la seva estratègia econòmica. Tot això reforça la idea que la manca de pressupost aprovat és un símptoma d’un govern parlamentàriament inestable. En governs en minoria, la situació és especialment freqüent: l’executiu depèn de pactes variables i d’aliances fràgils, i qualsevol canvi en el clima polític pot deixar-lo sense suports suficients. El procés pressupostari, amb la seva complexitat i la seva càrrega negociadora, accentua aquesta fragilitat. Quan els partits que permeten al govern existir no són els mateixos que li garanteixen els comptes, la governabilitat esdevé un trencaclosques.

La inestabilitat parlamentària no només afecta la gestió interna, sinó també l’impuls de reformes estructurals. Sense el suport que comporta l’aprovació d’un pressupost, un govern difícilment pot emprendre transformacions de llarg abast, sigui en l’àmbit fiscal, energètic, educatiu o social. El resultat acostuma a ser un executiu que administra el dia a dia, però que no pot construir projectes polítics duradors. Aleshores, per què el govern del president Salvador Illa ens anuncia obres que superen en el temps l’actual legislatura si no té la suficient força política per garantir l’existència de pressupostos per a un any ni tampoc la seva supervivència?

Subscriu-te per seguir llegint