El Truffaut com a símptoma

La licitació tramitada per l’Ajuntament de Girona de la gestió de la sala Truffaut ha generat molta polèmica les darreres setmanes. Feliçment, segons ha explicat el mateix govern municipal, sembla que el Col·lectiu de Crítics de Cinema continuarà vinculat al futur de l’equipament. És una bona notícia, ja que la seva feina és indissociable dels excel·lents resultats, quantitatius i qualitatius, del Truffaut. Però el debat generat i en concret els clams d’alguns membres de la intel·lectualitat gironina contra els procediments seguits i contra el paper dels tècnics intervinents, suggereixen una reflexió més profunda més enllà d’aquest episodi.

D’entrada dono per descomptat que els governs han de promoure i ajudar les iniciatives culturals, assegurant l’accés igualitari a la cultura. També queda clar que l’administració ha de millorar la seva interacció amb el sector: calen canvis normatius per flexibilitzar la legislació de contractes públics, s’ha de potenciar la col·laboració público-social, i sobretot simplificar procediments i acompanyar unes entitats culturals que sovint treballen des de la precarietat.

Però, al costat d’això, és igualment important no perdre de vista principis essencials com ara la transparència, l’objectivitat o la igualtat d’oportunitats. Així com la necessitat d’acreditar sempre la correcta gestió dels recursos públics. I no es tracta d’una grisa retòrica administrativa, perquè estem parlant de diners de tots i de totes. Justament els procediments i la tasca dels treballadors públics són les principals garanties que disposem els ciutadans per assegurar que els recursos es destinen adequadament a la finalitat prevista. Unes garanties tan perfectibles com es vulgui, però sempre imprescindibles.

Per aquest motiu m’han semblat poc encertats alguns arguments de representants culturals gironins. Hi he trobat visions certament endogàmiques, on des d’un to de superioritat s’ha assenyalat i menystingut la tasca de servidors públics. I és que, a la vista de determinades opinions, semblaria que les institucions han de sostenir obligadament, a ulls clucs, iniciatives pretesament ungides de bondats absolutes, per a les quals qualsevol fiscalització dels poders «terrenals» és un destorb perpetrat per buròcrates illetrats. Parlar de l’administració com a llast, dels controls com a servitud o titllar els treballadors de tecnocràcia inútil, resulta poc edificant venint de qui també hauria de vetllar per la pedagogia i el rigor en aquesta conversa -complexa, plena de matisos- sobre la relació cultura-administració.

Com a ciutadà i usuari de la sala, espero que continuï per molts anys la història d’èxit que és el Cinema Truffaut de la mà del Col·lectiu de Crítics. I també espero que alguns arguments, que voregen l’antipolítica i podria fer seus el mateix trumpisme, es reservin per a les pel·lícules.

Subscriu-te per seguir llegint