Victòria, empat, derrota

Ahir, amb un triomf l’equip sabia que agafava aire de manera pràcticament definitiva. Amb una derrota contra un rival tan directe, la cosa es posava molt complicada per la taula classificatòria, per la dinàmica de l’equip i per la moral col·lectiva. I un empat feia que la incertesa seguís manant el rumb de l’equip, esperant un bon resultat en una de les quatre darreres jornades. Ahir, estava tot obert abans del partit.

Però camí de la recta final del campionat, sembla que encara no es té prou clar que possiblement aquest sigui el paper que li toca jugar a l’entitat de Montilivi. El fet de portar només sis temporades a Primera i de ser, amb diferència, l’equip «més petit» de la competició, en aquest sentit, són fets que marquen per si sols que el més normal sigui patir per assegurar la permanència.

El que no va ser normal va ser l’any en que se li discutia el lideratge al Barça i al Madrid. Allò no entrava gens dins de cap lògica. El patiment de l’any passat i el d’aquest, encara que no agradi, s’acosta molt més a la normalitat.

De fet, lluitar per salvar-se, com ho fan equips amb molt més pedigrí com el Rayo Vallecano, l’Espanyol, l’Alabès, el mateix Mallorca o el Sevilla són la millor mostra del que costa arribar a l’objectiu. Tot i que també és veritat que amb la planificació inicial de la temporada, el desguarnir l’equip de peces claus, no reemplaçar-les d’immediat i els resultats adversos que això va provocar ha servit perquè a la llarga els rivals n’hagin tret profit.

Que hagués passat si Míchel hagués tingut un bloc en condicions ja des de l’inici? No ho sabrem mai, però possiblement abans del partit d’ahir, o el de València, la cosa s’hagués vist molt més relaxadament. Com serà d’aquí a deu dies quan es visiti Vallecas.

Subscriu-te per seguir llegint