Aturar la nuclear a l’estiu

Dimarts va fer un any de l’apagada elèctrica de tota la península Ibèrica. Ens va agafar mentre fèiem la recepció del parc solar de la fàbrica. Malauradament, amb el parc solar en marxa i amb la central de cogeneració aturada, no vam poder tenir electricitat perquè l’engegada de la central de cogeneració sense tensió a la xarxa s’havia desprogramat després d’una modificació.

Arran de l’informe europeu Entso-E, sabem algunes coses per les quals va fallar l’equilibri de la xarxa elèctrica i va caure. No hi ha una sola causa, són múltiples. Però el que és clar és que la culpa no és de les fonts renovables. Entre altres coses, perquè els parcs tenien una regulació que només injectava energia a la xarxa, sense capacitat de control de tensió. Per tant, fins llavors els parcs renovables no podien controlar la tensió, i havia de ser la generació amb cicle combinat i la nuclear les que fessin el control de tensió. Sigui perquè REE no va exigir més generació convencional, sigui perquè els operadors elèctrics no van complir amb la seva responsabilitat, el cas és que no hi va haver prou control de tensió a la xarxa, i va caure. El sistema feia mesos que donava senyals de pertorbacions crítiques, però els actors, REE i les grans elèctriques, miraven qui s’emportaria el problema.

Podríem dir que era inevitable que allò passés un dia. Per manca de vigilància i sancions a algunes companyies elèctriques, per més injecció d’energia fotovoltaica de la que la xarxa podia permetre amb la seva regulació, i per voler córrer més del que es pot. Les sancions posaran disciplina a les empreses elèctriques i la millora de les normes en la regulació de parcs renovables, introduint els inversors grid-forming, permetrà que la generació renovable també participi en la regulació de tensió de la xarxa. La ràpida penetració de les bateries i la inversió per part de REE en compensadors síncrons i altres elements -FACTS a Catalunya- ajuden a absorbir oscil·lacions i a donar més estabilitat a la xarxa. Així que, durant aquests primers mesos de l’any, ja es va veient com la generació renovable pot pujar en el mix elèctric peninsular i no haver de tancar per incapacitat de la xarxa.

L’informe i el debat, però, han fet aflorar altres qüestions. La principal és la complementarietat de l’energia nuclear i la renovable. Hem explicat aquí mateix que les dues tecnologies són rígides, de forma que la nuclear té sempre energia i l’has de prendre sí o sí, mentre que les renovables ara en tenen, ara no. Per això ambdues tecnologies necessiten un complement que doni flexibilitat quan hi ha excedent o dèficit d’energia. Aquesta flexibilitat es pot fer amb la demanda -consumint temporalment més amb aplicacions de calor, amb hidrogen, amb centres de dades, aturant producció...-, es pot obtenir amb centrals hidroelèctriques fluents que obren el pas d’aigua, amb centrals de gas de cicle combinat que augmenten o aturen producció, amb sistemes d’emmagatzematge amb centrals hidràuliques de bombeig, o amb bateries.

Els parcs renovables estan fent el camí ràpid cap a les bateries, entre altres coses perquè, en hores solars, el preu és zero durant molt temps i no es pot amortitzar la inversió. Les bateries permeten aportar l’energia en hores més cares.

Però una cosa que hem descobert amb aquest debat és que les centrals nuclears no tenen gaire capacitat per controlar l’energia reactiva i la tensió, perquè han de maximitzar l’eficiència del vapor, limitant el marge de maniobra. Aquest fet, la seva incapacitat de modular la sortida en mil·lisegons, va fer que el sistema perdés l’ancoratge principal quan més necessitava estabilitat. L’alternador nuclear no pot treballar per sota del seu factor de potència per compensar la tensió de la xarxa perquè s’escalfa, i això és un risc per a la seguretat del reactor.

Per tant, la tecnologia nuclear fa nosa a la penetració renovable. Pel costat renovable, hi ha una adaptació a la flexibilitat, amb nous controls de tensió i bateries; pel costat nuclear, no hi ha evolució. Així esdevé que la nuclear sobra a l’estiu. O bé atura la producció de maig a setembre, o bé posa bateries o centrals de bombeig per compensar l’energia que no té cabuda en hores solars. Una solució ràpida seria traslladar la recàrrega de combustible a aquests mesos. L’altra serà fer un ERO del personal sobrant durant aquests mesos, una actuació com la que fa el sector turístic i agrícola.

Aturar les nuclears és un tema tabú. Fins ara, perquè ens pensàvem que sense elles hi hauria apagades, quan ara veiem que amb elles el risc és més alt. L’altre tema tabú és què passa quan no hi ha el recurs del sol i del vent. Això, a poc a poc, s’anirà resolent a mesura que anem fent el guió que ja estem executant. Si fem la demanda flexible -invertint en calderes de vapor elèctriques, substituint el gas per electricitat quan convingui, començant a produir hidrogen i posant centres de dades, i aturant producció quan faci falta-, si posem molt emmagatzematge amb centrals de bombeig i bateries, arribarà un moment que la relació entre potència màxima renovable i la demanda nominal serà de 5. En aquest punt ja no haurem de patir per l’hivern ni per la nit, car la generació renovable cobrirà tota la demanda.

El parc fotovoltaic de Beuda que ens dona servei a l’empresa, que el dia de l’apagada era de 3,5 MW, haurà de ser de 25 MW. On és el problema?

L’altra solució és que les centrals nuclears posin 8.000 bateries de 5 MW escampades pel territori fent feines de regulació. Tothom haurà de ser flexible o tancar. Llavors, el generador nuclear podrà ser un gran compensador síncron, sense generar, compensant la xarxa.