L’hora gironina

S’atribueix encertadament al degà dels comunicadors i periodistes gironins, en Jaume Teixidor, una anècdota que tinc el record d’haver-li escoltat personalment alguns cops, a una sobretaula o a una entrevista, amb la gràcia i fluïdesa característica d’un dels més populars locutors de ràdio de les nostres comarques, ciutadà estimat encara actiu amb les seves intervencions en premsa sobre l’actualitat. Aquesta història vindria a legitimar, irònicament, l’existència d’una mena d’hora oficial gironina ara que el debat respecte als fusos horaris segueix vigent tant pel que fa als canvis d’horari d’estiu i d’hivern com si cal que Espanya es mantingui alineada amb l’hora francesa, italiana o alemanya o bé s’incorpori, per raons de coherència geogràfica, al de la Gran Bretanya, Portugal o les Canàries, que és una hora menys.

Durant el franquisme el monopoli de la informació general a la ràdio estava en mans de Ràdio Nacional d’Espanya i les emissores privades tenien l’obligació de connectar a les dues i a les vuit amb la ràdio oficial pel «diario hablado», també conegut com «el parte». Ràdio Girona, EAJ38, lògicament també ho havia de fer. Aquells temps dels anys seixanta en Jaume Teixidor feia la locució matinal de l’emissora i quan faltava poc per connectar amb les notícies el tècnic preparava una falca publicitària d’un microespai que es deia «La hora en punto», patrocinat per la Rellotgeria Fabra de la plaça del Vi de Girona. Es posava una cinta magnetofònica amb la gravació de les dues campanades anunciant la connexió amb l’establiment per saber que ja eren les dues i a continuació es connectava amb Madrid.

Però un dia el magnetòfon va fallar i va aturar-se després de donar la primera campanada però no la segona. En Jaume Teixidor, per coherència amb el que s’havia sentit en antena, va dir: «la una». Uns segons després el magnetòfon va voler posar-se novament en marxa amb la segona campanada. En Jaume va seguir com si res: «la otra.... son las dos de la tarde en la Relojeria Fabra, conectamos con Radio Nacional de España». Cal afegir que els Fabra no eren només rellotgers. Artistes i artesans: lutiers, músics, una soprano i encarregats del manteniment i paulatina substitució dels rellotges principals de la ciutat com els de la Catedral o de l’Ajuntament. Certament que quan el primer Fabra arribava a Girona obrint la botiga ja hi havia una hora oficial per tot l’estat implantada el 1900. Abans cada ciutat tenia el seu propi horari vinculat al sol. De fet Girona que és més a l’est que Madrid tenia mitja hora de diferència d’hora oficial respecte de la capital. Però l’hora oficial gironina estava en mans dels rellotges de la Catedral i de l’Ajuntament i després dels Fabra i en Teixidor.

He arribat fins aquí perquè aquesta setmana he sabut de la mort de José Antonio Pardellas, director molts anys de Ràdio Nacional a Canàries i a qui vaig tractar quan vàrem coincidir poc temps, perquè ell es va prejubilar als 56 anys quan jo començava a treballar a RTVE, però tinguérem ocasions de veure’ns sovint. En Pardellas està considerat l’autor del concepte de l’hora canària. De sempre era un dels encarregats d’entrar a la programació general de l’emissora des de Tenerife. En el moment en què des de Madrid algú esmentava l’hora ell saltava automàticament: «una hora menos en Canarias». A un « acabamos el programa, que són las seis menos cinco de la tarde», ell replicava «... las cinco menos cinco en Canarias! «Tant va insistir que finalment la Direcció va oficialitzar que cada cop que sonessin els senyals horaris per donar pas als informatius s’afegís l’hora a Canàries . Aixó ho van implantar totes les emissores i encara es fa avui.

El mateix Pardellas em va explicar que el programa en què això fou decisiu era el popular Protagonistas que va fer famós a Luis del Olmo. Al final, quan ell entrava en antena tots feien la broma de dir l’hora perquè ell continués. Si aquesta acció hagués pogut estar patentada com eslògan publicitari, l’hauria estat cobrant tota la seva vida i probablement ben retribuïda. Quan ell ja estava jubilat em van encarregar uns anys que tingués cura d’alguns temes de Canàries. Em va donar una lliçó de la complexa relació entre Gran Canària i Tenerife i sobretot les ciutats capitals i de com mantenir l’equilibri, ja que teníem oficines i instal·lacions doblades a cadascuna de les dues illes. «Es muy sencillo, vas a Santa Cruz para una reunión y al día siguiente tomas el Jet Foil - un Ferry ràpid que surfejava les onades- y te vas a Las Palmas aunque solo sea para saludar». Una lliçó de diplomàcia. Afortunadament tenien el mateix horari.