Tota l'altra

La maternitat em va arribar tan d’hora que el bressol de la meva filla me’l van comprar les companyes d’institut. Tan d’hora que ni tan sols vaig tenir temps de plantejar-me si volia tenir fills. Quines coses que dic! Segur que en voldria… més que no pas perquè ho volgués de debò, perquè en aquestes coses, i en tantes altres, som víctimes de la cultura. De la programació. I pertanyo a aquella generació en què, només néixer, et vestien de rosa amb un llaç que estrenyia fort, i et deien cent mil vegades: «les nenes fan això», «les nenes no fan allò». Quedar-me embarassada, per exemple.

Allò que a mi em va enxampar tan d’hora. Tant, que a la balança va pesar més que l’asfixiant llista de coses que les nenes no fèiem un somni en què vaig veure la meva filla i em va dir mama. Ja ho veuen, cent mil a una, i vaig marxar de casa deixant una carta als meus pares, demanant-los perdó per la vergonya que sabia que els causaria. Però estava embarassada i havia decidit tenir la meva filla.

Era tan jove que no sabia què era la vida, però no en el sentit que imaginen. Em refereixo, per exemple, al fet que vaig acudir a la tot just creada Oficina d’Ajuda a la Dona, convençuda que m’ajudarien a trobar una llar, que em dirien -per primera vegada a la vida-: tu pots tot el que vulguis. Però l’única ajuda que tenien per oferir-me era avortar. «Però, si has decidit tenir-la, aleshores quina ajuda vols?». Com els podia explicar que... tota l’altra!

I d’allà vaig anar al jutjat a demanar l’emancipació, multiplicant la vergonya que patirien els meus pares. I així em vaig convertir en adulta -fins i tot abans que en mare-, amb quinze anys. Una adultesa prematura que només em va servir per ser l’única que pogués decidir si continuava amb l’embaràs o no. Bé, i per precipitar les meves decepcions d’adulta que es talla amb les arestes del sistema. Perquè els meus ambiciosos plans adults incloïen la utopia de cobrar per la meva feina un sou com els altres -sí, pertanyo a aquesta generació que treballa des dels catorze- i no la misèria que cobrava com a menor. O treure’m el carnet de conduir per no portar la meva filla en un Vespino. Però va resultar que, per a totes aquestes coses... continuava sent menor.

I encara que guardo rancor burocràtic, reprenguem això de la meva maternitat, primerenca. Tant, que aquella nena amb els cabells de punta va ser el primer nadó que vaig sostenir mai als braços. Tant, que quan venien algunes senyores de visita i li parlaven i li deien allò de «gu, gu, gu», no sabia on ficar-me. Jo, tan nova!, però tan capaç de veure que la meva filla era llestíssima, no entenia com podia llançar-li onomatopeies, de cap manera, incentivar-la a interessar-se pel nostre idioma. Ves a saber si perquè en les nostres estones a soles li dedicava paraules de debò i senceres, però tot just uns mesos després, mentre la portava al seu cotxet amb aquells cabells de punta recollits en dues cuetes, una senyora es va ajupir per llançar-li un «agú» i ella es va girar, una mica preocupada, i em va dir amb veu alta i clara: «Mama, què li passa a aquesta senyora? És que no sap parlar?». I vaig haver d’explicar-li que les senyores de vegades són així, sobretot quan es troben una nena molt, molt guapa, mentre ens treia ràpidament d’allà.

I quan en lloc de senyores venien les meves amigues d’institut a veure’ns -tan bon punt es va tancar la veda de pares que no els ho permetien per si això del meu embaràs resultava, com la covid, contagiós per aerosols-, les converses sobre la textura de la femta o sobre com s’anaven introduint aliments sòlids a la farineta; el cansament dels dobles torns per arribar a final de mes… creguin-me que no sorgien mai entre les seves inquietuds juvenils, molt més centrades en «què em poso aquest dissabte?» o «m’ha demanat sortir en tal, que ha tallat amb la tal altra, creus que li he de dir ja que sí o m’espero fins dissabte vinent?». Constatant dos fets encara d’actualitat:

1- Que qui defensa el seu hipotètic dret a obligar a ser mare qui no hi està preparada és un perfecte idiota.

2- Que l’adolescència programada per se és una etapa una mica inútil que no m’estranya que altres generacions directament se saltessin i un error per a una societat que pretén ser productiva estendre-la fins als trenta-i-escaig

Però tornant a l’actualitat, la productivitat i els trenta-i-escaig, l’edat mitjana per ser mare a Espanya se situa, avui, en els 33 anys. Més o menys la que jo tenia quan la meva filla va complir la majoria d’edat. Les admiro tant… a totes elles! Perquè en absolut la meva maternitat va ser sana. I ara! Com a molt, puc arribar a catalogar-me dins l’ampli espectre de mares regulars. Però fins i tot tan dur com va ser, amb tot el que hauria volgut donar-li i no vaig tenir... se’m trenca l’ànima cada vegada que una amiga es lamenta perquè hauria volgut ser mare i no va poder. Amb tota una vida de ganes acumulades! Però el sistema, erre que erre, posant-nos travetes... La insalvable, avui, s’il·lustra en l’edat mitjana per accedir a un habitatge: 42 anys. Se n’adonen? Encara no han entès el «tota l’altra».