Contra la por, esperança

Aquests darrers temps, pràcticament des de la pandèmia i amb les successives guerres que envaeixen el nostre dia a dia, a part de la destrucció i mort que deixen, augmenta no només la preocupació, la possibilitat i el risc que aquestes guerres escapin al control dels que les atien, sinó també que la por que generen vagi en perjudici de la nostra vida, feina, lleure o salut. Cal dir que si sumem a les pors sobre la guerra, les del canvi climàtic, la intel·ligència artificial (tot i que hi ha en aquesta molt interès a amagar-la), les malalties rares i desconegudes, o com el càncer cada vegada més present, les pors més quotidianes i en creixement com són la por de no arribar a final de mes, la por de no poder pagar el rebut o la hipoteca, la despesa imprevista, la por de perdre la feina, etc., i sobretot ara, la por de perdre l’habitatge, que segons el CIS, afecta fins al punt que el 30% dels llogaters tenen més por de perdre l’habitatge que a morir, és evident que necessitem per una banda unes institucions que profunditzin molt més en justícia social, però també a escala individual, millors habilitats socials, eines i recursos personals, per afrontar aquests embats.

El cas del 30% de població en lloguer que té més por de perdre l’habitatge que a morir, diu molt d’en quina societat estem, mentre l’economia diuen va bé i mentre, alguns ideòlegs, mitjans i institucions passen el dia embafant-nos sobre com en són de dolents els discursos d’odi. Segur que a aquest 30% de població (milions de persones), ningú els hi ha fet cap discurs d’odi, insult, exabrupte o res que pugui catalogar-se com delicte d’odi. Igual podríem dir dels soferts, pacients, frustrats, impotents i desgraciats afectats per ser usuaris de la xarxa de ferrocarrils, sobretot rodalies. Cap delicte d’odi, ofensa, insult, crit, amenaça o discurs d’odi. Al contrari, bones paraules, promeses, disculpes, lamentacions, més disculpes i precs a tenir paciència infinita. Cap discurs d’odi, però la realitat, els fets (no les paraules) són de maltractament físic, psicològic i econòmic continuat durant 30 anys!. Es calcula (com ja he dit en alguna ocasió), que el 80% d’afectats té problemes de salut mental en major o menor mesura.

És evident que tenim pors reals que estan fent molt mal, però a aquestes pors cal afegir les induïdes, com la seguretat ciutadana o la immigració a nivell més local, i les pors globals induïdes en línia amb el que la investigadora canadenca Naomi Klein va definir molt bé en la La doctrina del shock que també podríem definir com doctrina o estratègia de la por. De la por a gran escala. Com ja he dit en algunes ocasions, però com continuem igual, repetiré, els Governs de Trump i Netanyahu estan aplicant fil per randa aquesta doctrina en la seva màxima expressió, la UE xiulant i els mitjans beneint-la.

Que les coses estan malament ja ho sabem; fa anys, molts, Antonio Gramsci, un gran polític, filòsof i escriptor italià (avui sobrer per Gabriel Rufián, com les biblioteques), va dir allò de «al pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat». És a dir, no perquè les coses estiguin malament ens hem d’aïllar, entrar en el no hi ha res a fer, el negativisme o el nihilisme. Més val prevenir que curar, més val pensar críticament que lamentar-se, més val actuar que tremolar, més fer i ser proactius que queixar-se, doncs cura la por i a més ajuda a canviar les coses. Això ens porta a la vegada l’esperança, però una esperança raonada i compartida, organitzada i no sustentada en la indignació i el gra de sorra individual (també ha passat l’època d’indignar-se a les xarxes, el que cal és actuar col·lectivament). Esperança conscient, sentida i feta praxi en el nostre entorn, no un estat il·lusionant fruit de tècniques de màrqueting polític que s’utilitzen avui per desactivar o silenciar problemes, preparar el terreny per la pròxima campanya electoral, o crear il·lusions de què el futur serà millor.

En qualsevol cas, estem arribant a un punt ja amb la por induïda, reconeixent que hi ha pors reals, que cal dir prou!. Fa uns dies M. Roca Junyent deia «Prou!», referint-se a que «Trump calli d’una vegada i que el seu silenci sigui la seva aportació a la pau i al respecte al món». Com a desig està bé, però el problema és un altre. Que cal dir? Prou! sí, però demanant als mitjans de comunicació que deixin d’una vegada d’inundar-nos amb les seves declaracions, amenaces, exabruptes, insults i discursos d’odi (no ens repeteixen que han d’estar perseguits, doncs coherència mitjans!). Un exemple de Justícia i Pau que ens mostra que passa amb tanta inundació: «Rebem moltes notícies de guerres provocades per dirigents que governen nacions, però molt poques de la gent que les rebutja i promouen accions de pau, fins i tot a casa nostra». De la periodista Glòria Serra fa poc: «Massa política internacional per a ciutadans preocupats pel dia a dia i esgotats d’una actualitat de bombes, estirabots i ultimàtums, impossibles de seguir i entendre. Votants fatigats, enfadats o desencantats no són bones notícies». Continuem amb la psicòloga Alba Fageme: «La incertesa constant activa mecanismes d’estrès crònic: el cos i la ment entren en estat d’alerta permanent, preparats per gestionar amenaces que no es poden evitar o resoldre». Prou de crear por i paralitzar-nos. Això juga en favor de l’extrema dreta, que tant sembla preocupar.