La llibertat d’expressió dels futbolistes

La sala social de l’Audiència Nacional va dictar el passat 7 d’abril una important sentència, desestimant, en els mateixos termes que la proposta formulada pel Ministeri Fiscal, la demanda interposada el 23 de gener per la Lliga nacional de fútbol professional, contra el sindicat Associació de futbolistes espanyols, en la qual sol·licitava que es declarés il·legal la que qualificava de vaga realitzada pels jugadors en la dissetena jornada de la Lliga, i en la qual exposava que «... ha provocat un mal econòmic a la LNFP que la part actora xifra en 8,7 milions d’euros i un mal reputacional incuantificable».

El resum oficial de la sentència és el següent: «La AN desestima la demanda de la Lliga Nacional de Futbol Professional enfront del sindicat Associació de Futbolistes Espanyols, considerant que l’atur que van secundar els futbolistes en la novena jornada de lliga de futbol professional durant deu-quinze segons a l’inici dels partits, no va constituir una vaga sinó una manifestació del seu dret de llibertat d’expressió, en connexió amb el dret de llibertat sindical, davant el malestar produït pel fet de traslladar-se el partit a jugar entre el Villareal CF i l’FC Barcelona de la jornada 17a de lliga a Miami».

La història d’aquest partit, o més exactament del conflicte, tant jurídic com esportiu, que va suscitar, estic segur que és prou coneguda per totes les persones interessades per aquest esport, per la molt àmplia cobertura mediàtica que va tenir durant bastant temps, i a més es troba perfectament explicada en els trenta tres fets provats de la sentència.

Per a la LNFP l’atur de 10-15 minuts que van tenir lloc a l’inici dels partits, excepte en un que va tenir dues parts, eren realment una vaga. Va sostenir que «... L’aturada es fa a l’inici del partit, quan més mal es fa en relació als drets audiovisuals. Es va parar la prestació de serveis, sense que sigui rellevant la seva durada. L’efecte d’aquesta mesura de 15 segons és equivalent a una aturada de 10 minuts».

Per contra, l’ AFE va rebutjar que s’hagués declarat una vaga, sinó que es va tractar de «una protesta simbòlica contra la falta d’informació de la Lliga», que va consistir «... en una aturada a l’inici de cadascun dels partits, 10-15 segons. En les actes arbitrals no es fa constar com a incidència aquesta situació, sinó en l’apartat de «altres observacions». Els partits es van celebrar en la seva integritat, no existint cap afectació a la competició...».

El Ministeri Fiscal va mantenir la mateixa tesi que l’AFE, considerant que no convocava una vaga de cessació de l’activitat laboral, perquè el seu comunicat el que deia era que es «protestaran de manera simbòlica com a reivindicació per la falta de transparència...», i que això entrava dins dels drets de llibertat sindical i llibertat d’expressió, recollits a més en el conveni col·lectiu d’aplicació.

L’AN fonamentarà la seva tesi desestimatòria de la demanda, fent seva la tesi d’haver exercit tant els futbolistes com el sindicat AFE la llibertat d’expressió, reconeguda com a dret constitucional i que en aquesta ocasió està estretament vinculat al de llibertat sindical. Ho fa, després d’examinar les dades fàctiques del litigi, i manifesta que «La motivació d’aquest atur va ser clara, tal com s’expressa en el comunicat emès per AFE anunciant el mateix: protestar de manera simbòlica com a reivindicació per la falta de transparència, diàleg i coherència de la Lliga, sobre la possibilitat de disputar un partit de la competició als Estats Units, i això davant la falta d’informació i consulta als directament implicats, sobre la possibilitat de disputar a l’estranger». Es tractà d’un atur que per la seva escassa durada «(10 segons d’una durada de 90 minuts, més el temps afegit si fos el cas) i nul·la transcendència quant al desenvolupament de la novena jornada, perquè tots els partits es van jugar fins a la seva finalització sense cap incidència més enllà dels llancis del joc, no pot qualificar-se o titllar-se de vaga».

Va existir un conflicte laboral? Sí. Va haver-hi voluntat d’informació per part de la LNFP? No suficient segons la sentència. Per això, l’AN conclou, i crec que és el que més interessarà als qui van plantejar el conflicte, l’AFE, com a aquells que el van executar els futbolistes, que «... en qualsevol cas, existint un conflicte laboral, és evident que qualsevol forma de reivindicació, protesta, pressió o manifestació pública cerca aconseguir un efecte positiu en qui la secunda, eliminant o mitigant la decisió o conducta que motiva la seva actuació. Fi legítima que pot veure’s aconseguit, sempre que les citades actuacions es duguin a terme dins del respecte a les normes i drets fonamentals». I així va ser.