Malalties i solitud

La salut és un bé principal i imprescindible que no sempre valorem adequadament, mentre la tenim, i plorem la seva pèrdua quan per causes insospitades la perdem. Com es diu popularment, sempre ens en recordem de santa Rita quan trona, i això ens sol passar amb la salut. Tota malaltia/accident és un tràngol amarg, i les persones ens veiem sotmeses a una de les proves més difícils i dures del nostre camí per la vida. Però hi ha una càrrega encara més feixuga que el mateix dolor físic o el diagnòstic incert: el buit d’aquells que han de recórrer aquest camí en solitud.

Les malalties o els accidents, sempre companys indesitjables i inoportuns, ens recorden la nostra fragilitat i ens alerten de la nostra feblesa. I quan l’inesperat arriba ens trasbalsa i ens anorrea, però el que és més penós que la mateixa malaltia sol ser la falta d’escalf humà, que sovint acompanya a molts malalts, especialment quan les malalties són de llarga duració. La solitud no volguda, especialment en situacions de manca de salut, se sol convertir en una segona ferida anímica més profunda que la mateixa malaltia.

Com he dit en altres ocasions, vivim en una societat que corre a una velocitat vertiginosa, sovint enlluernada per l’èxit puntual i el benefici ràpid, abocada a la productivitat, al rendiment econòmic i al consumisme, i on sembla que no hi hagi lloc per a la pausa que exigeix el cos quan flaqueja. En aquest context, el malalt sovint esdevé una figura invisible per a la societat, una càrrega molesta que no dona beneficis. I mentre els avenços de la ciència mèdica ens permeten guarir o controlar xacres i malalties que abans eren mortals, cal preguntar-nos si, paral·lelament, no estem emmalaltint d’una indiferència creixent que ens impedeix veure el dolor i el patiment dels nostres congèneres.

Calen inversions econòmiques en sanitat, és necessària l’atenció tècnica o el rigor dels protocols sanitaris, les investigacions i els avenços mèdics, que són increïbles, però per més imprescindibles i eficients que siguin, sense l’acompanyament amical, el buit i l’aïllament de la persona malalta és un drama. Massa vegades, les nostres estructures socials, complexes i mecanitzades, i sovint massa burocratitzades i deshumanitzades, s’obliden que darrere de cada expedient clínic hi ha una persona que necessita ser escoltada i una mà que necessita ser agafada. La soledat no desitjada és una epidèmia silenciosa que cap fàrmac pot erradicar si no és amb la teràpia de l’acompanyament, l’escolta, la solidaritat i el compromís comunitari. Hi ha massa esquerdes a la nostra vida social per les que es debilita l’esperança i la il·lusió de les persones, però podem reparar-les.

En conclusió, hem de treballar il·lusionadament per bastir una societat on ningú hagi de patir en la solitud i l’oblit. La lluita contra la malaltia ha d’anar estretament lligada a la lluita contra l’aïllament i la solitud, contra la indiferència, posant sempre el valor de la persona per sobre de qualsevol altra consideració. Hem de saber que el millor bàlsam i la medicina més humana és el bonic gest d’acompanyar, d’escoltar, agafar una mà o simplement callar, fent sentir al malalt que no està sol. Fer costat a qui pateix és la forma més humana de contribuir a fer un món millor i una societat més integradora i digna.