Coets i plomes

Cada vegada que puja el preu del petroli, l’efecte al sortidor és immediat. Com un coet. Pujada ràpida, sense marge de dubte, sense temps de reacció. Ho notem tots, gairebé d’un dia per l’altre. Omplir el dipòsit es converteix, una altra vegada, en un petit cop a la butxaca. Però quan el preu del barril baixa, la història canvia. Llavors tot va més a poc a poc. Molt més. Com una ploma. La baixada no arriba, o arriba tard, o arriba a mitges. I és aquí on apareix la sensació, cada cop més estesa, que alguna cosa no quadra.

Ens diuen que el mercat funciona, que els preus responen a costos, a tensions internacionals, a impostos, a logística. I segurament tot això és cert. Però també ho és que el ciutadà percep una altra cosa: que les pujades es traslladen amb una rapidesa mil·limètrica i que les baixades es dilueixen en el temps sense una explicació clara.

S’argumenta que les gasolineres treballen amb estoc previ, que el combustible que venen ja va ser comprat a un preu determinat. Però llavors la pregunta és inevitable: per què aquest argument només sembla vàlid quan el preu baixa i no quan puja? Per què l’ajust mai juga a favor del consumidor amb la mateixa rapidesa?

La resposta no és senzilla, però la sensació sí que és clara. Falta transparència. Falta una explicació entenedora. I, sobretot, falta confiança. Perquè, més enllà dels impostos -que representen una part important del preu final i que, per cert, rarament baixen-, existeix la percepció que hi ha marges que s’estiren quan poden i s’ajusten només quan no queda més remei. En un mercat on la competència hauria de ser la garantia, el consumidor sovint té la sensació que juga en desavantatge. No es tracta només de xifres. Es tracta de credibilitat.

El problema no és únicament que omplir el dipòsit sigui car. El problema és que cada vegada costa més creure que el preu que paguem és el que realment toca pagar. I quan en una cosa tan quotidiana com repostar desapareix la confiança, el que queda no és només un tiquet més alt. El que queda és la sensació que, una vegada més, les regles no són iguals per a tothom.

Perquè, al final, entre coets i plomes, sempre hi ha algú que paga la diferència. I aquest algú, gairebé sempre, és el mateix.

Subscriu-te per seguir llegint