Escorces innecessàries

Meta i les altres empreses tecnològiques (i no tecnològiques, per dir-ho tot) acomiaden gent amb l’eficàcia amb què les maquinetes de fer punta generen encenalls. De petit em fascinava aquell moment en què la maquineta feia una espiral de pell de fusta. M’interessava, més que la mina, aquella mena d’escata fràgil amb forma de bucle. L’encenall feia olor de fusta, tenia gust de fusta, evocava l’existència del bosc dels contes. La mina, que semblava venir de les profunditats de la terra, no era res sens la fusta. Em criden l’atenció les màquines productores d’encenalls. La serra elèctrica, posem per cas, o la llima, fins i tot la d’ungles. Els encenalls, antigament, anaven a les escombraries. Avui s’aprofiten per fer pèl·lets, adobs, portes d’aglomerat, què sé jo. Ens preocupa reciclar el que es perd. Però què fem amb els encenalls de la humanitat? Què fem amb la gent que és expulsada als marges del sistema per aquestes oficines de recursos humans que tracten els homes (i les dones, puto genèric amb discapacitat) com a residus de l’activitat econòmica?

En quin moment es va començar a mirar els acomiadats com si fossin sobres? Des de quan s’actua amb ells com les cintes transportadores amb aquells productes defectuosos que cauen per una trapa sense que s’aturi la cadena i sense que sapiguem on han anat a parar? L’inquietant és la naturalitat amb què assistim al procés. Llegim que milers de persones perden la feina de la mateixa manera que consultem la previsió del temps: amb una barreja de curiositat i distància. Demà plourà, demà passat n’acomiadaran uns altres deu mil. Ens hem acostumat que la intempèrie, en lloc de l’excepció, s’hagi convertit en la norma.

Tanmateix, n’hi ha prou amb una alteració mínima perquè el mecanisme es torni visible, perquè un dia el que cau per la trapa ets tu o el teu pare o la teva cunyada. Aleshores descobreixes que ja ni tan sols hi ha marge: no hi ha un lloc on anar quan algú és llançat fora del text. Perquè el text ho ocupa tot. El sistema ha crescut tant que ha acabat confonent-se amb la realitat. Potser per això alguns multimilionaris somien amb Mart. No perquè vulguin conquerir un altre planeta, sinó perquè intueixen que aquest (tal és la mida de la seva voracitat) comença a quedar-los petit.

Subscriu-te per seguir llegint