Jordi Pujol, condemnat i sense defensa

Una hora a soles amb Jordi Pujol al Palau de la Generalitat és temps suficient per apreciar la importància que concedia al seu llegat, a perdurar. Encara que la història recompon l’actualitat sempre a trossos, l’etern president va quedar condemnat sense remissió fa més d’una dècada, en confessar la decisió gens patriòtica d’ocultar una fortuna fora de Catalunya. Encara que definim els personatges com les persones que mereixen un crèdit addicional i una pena suavitzada, el president havia menyspreat els qui van adorar la seva figura fins al punt de votar-la reiteradament. I des de la setmana passada, el nonagenari avançat amb una acusació penal es queda també sense defensa. Pateix la pitjor derrota d’un polític, la declaració d’inutilitat.

Llevat que odiïs Catalunya, un dels sentiments més estesos a Espanya, costa perdre-li el respecte a Pujol. I llevat que odiïs Espanya, costa denunciar Joan Carles I sense algun remordiment. La peripècia de tots dos líders torna a agermanar-los en l’ocàs. Tots dos van ocultar milions, però un és incapaç de defensar-se i l’altre no pot ser atacat, amb la notòria diferència que el monarca no s’ha hagut de personar davant de cap autoritat per explicar les seves malifetes. Tot superpoder comporta una superresponsabilitat, ens recorda Batman, però el tret més indefensable dels protagonistes d’aquest paràgraf és la presumptuosa presumpció que ningú no s’atreviria a exigir-los comptes. Tal com finalment ha estat.

No hi ha professió més relaxada, propícia i enriquidora en tots els sentits que ex-cap d’Estat o de Govern. Es guanyen fortunes explotant i exagerant relaxadament la memòria del poder, sense cap risc d’endinsar-se en el Dret Criminal. Tanmateix, exemples tan dispars com Obama, Clinton, Aznar, Schröder, Blair o Zapatero despullen la frustració que senten els governants jubilats, respecte dels magnats davant els quals han acotat el cap. Pujol i Joan Carles I han patit la ressaca d’aquesta borratxera.

Subscriu-te per seguir llegint