L’enyorada escola Annexa

Permeteu-me que comenci aquest article amb una cita del pedagog Miquel Blanch, director durant molts de l’Escola d’Adults de Girona : «...ens nodríem de valors, de projectes, d’utopies, però sobretot ens impregnàvem de la pedagogia de Paulo Freire i per l’ideal d’aconseguir una escola pública de qualitat per a tothom. Defensar el concepte actual d’educació permanent apunta a una educació integral que inclou tota la vida i en viu un procés global, totes les virtualitats de cada persona, i en potencia el compromís democràtic per a la igualtat i la llibertat».

De tant en tant. Alguns diumenges ens trobem, passejant per la Devesa, amb el nostre cosí Alexei Martí, un enamorat com jo dels plàtans de la Devesa. Ambdós compartim una admiració impenitent per aquest pulmó verd de Girona i una preocupació creixent per la salut d’aquest parc que darrerament flaqueja, sobretot a la zona propera al Restaurant Rosaleda.

Com a antic alumne de l’escola Annexa, l’Alexei segueix de prop l’actualitat del centre. El darrer dia que ens vam veure ens va parlar d’un acte d’homenatge i comiat, que es va fer el passat 14 d’abril, dels arbres que conformaven la famosa pineda d’aquest emblemàtic centre educatiu gironí que recentment, per motius de seguretat, el departament ha decidit talar. Aquest espai, que en un determinat moment també va ser jardí i hort, en el qual hi va arribar a haver un espai amb aigua permanent en el que hi havia peixos i fins i tot tortugues, va ser potenciat, quan jo hi treballava donant classes extraescolars de plàstica, per un equip directiu molt ambiciós que durant uns anys, mentre els hi varen deixar, va ser al front d’una escola que fou un referent pedagògic per a moltes escoles de les nostres comarques.

En aquells anys daurats, varen passar per l’equip directiu noms mítics de l’ensenyament a la nostra ciutat com ara la Montse Valentí, la Fulcarà, la Teia, la Dolors Reig, la Ferrer, la Bet, la Sabina, la Montsita i la Manolita, sense oblidar-nos del gran Ricard Soler, en Lluís o la Dolors, la secretària. Menció a part mereixen els directors que varen dirigir la nau Corney, Estany o l’incombustible Llorenç Carreras.

Alguns d’aquests varen explicar la seva experiència en un llibre que hauria de ser de capçalera per a molts mestres d’avui (Com educar en valors). Aquest llibre, després de publicar-se en català, es va traduir a l’espanyol i va ser un èxit de vendes conquerint els mercat peninsular i el llatinoamericà, ara mateix ja han superat la setzena edició. Aquells anys, que a l’escola hi havia un equip humà/pedagògic tan potent, el president de l’AMPA era en Francesc Ferrer, això va ajudar que s’introduís el català a l’escola de forma gradual sense que la guàrdia civil, que portava molts dels seus fills a l’escola, hi posés cap pega. L’Escola Annexa, va ser la primera en celebrar setmanes culturals i diades com la de la Pau, organitzar activitats extraescolars,... per la seva dinàmica i per les innovacions pedagògiques i culturals que va introduir, jo ja vaig dir fa anys, que a l’Annexa la utopia es recercava cada dia.

L’Alexei Martí va viure aquesta experiència tant enriquidora com a alumne i ara de gran, quan s’ha convertit en professor, s’ha proposat fer un treball de recerca reconstruint tota aquella experiència.

L’escola Annexa, que avui es diu Joan Puigbert, va tenir la primera seu en el carrer Emili Grahit i després es va traslladar a Isabel la Catòlica, on encara és avui. A l’escola Annexa varen donar molta importància al color i a la part gràfica i aquí és on jo vaig poder aportar el meu gra de sorra al projecte, pintant murals amb alumnes i fent decoracions de tota mena.

Alguns mestres que varen passar per l’Annexa tenien experiències prèvies a l’escola de Celrà, on un altre gegant de la pedagogia, l’Antoni Domènech Roca, seguidor dels postulats de Rosa Sensat i la gironina Celestina Vigneaux, va iniciar un procés de canvis que també varen ser històrics. L’Antoni Domènech va ser tinent d’alcalde en el govern Nadal que va sorgir de les primeres eleccions municipals democràtiques celebrades a finals dels anys setanta. Lamentablement en els posteriors mandats del batlle Nadal, l’Antoni Domènech va saltar de la llista socialista, per uns motius que ja explicarem un dia, quan es desclassifiquin alguns papers que ara mateix no venen al cas.

Aquells anys d’efervescència, on semblava que podríem canviar moltes coses, també es va produir una experiència molt interessant a les escoles d’adults, que varen tenir la sort de poder comptar amb professors de referència com ara Sebas Parra, Xavier Besalú, Joan Colomer o Miquel Blanch.

Tornant a l’experiència enriquidora que va ser aquells anys l’escola Annexa, voldria esmentar una frase que va dir la Maria Gràcia del Palau de Caramany que aleshores acompanyava a molts alumnes d’origen nouvingut que llavors anaven a l’escola: «Aprendre, no sé si aprenen gaire, però hi van a gust, es deleixen per anar a l’escola!».

Aquells anys muntàrem homenatges a Joan Miró, a Pablo Picasso,... férem campanyes contra la guerra d’Iraq, a favor de Cuba... omplíem els passadissos de l’escola de papers de colors i això ho feien tots els alumnes, des de P3 fins a sisè... Aquesta marxa que portava l’escola no va comptar sempre amb el vist i plau dels jerarques d’ensenyament que pesaven que s’estava anant massa lluny.

Aquesta idea d’intentar fer la utopia realitat cada dia va anar perdent força amb l’arribada al centre d’una nova fornada de mestres més conservadors i conformistes que, amb el plàcet del departament que volia una praxis més d’ordre, varen aconseguir desbancar l’equip directiu tan dinàmic que durant una pila d’anys va conduir el centre. Els nous directius varen esborrar els murals, tancar l’aula dels pirates i la cova prehistòrica dedicada a l’antropòleg Eudald Carbonell, convertint un centre que vessava de color en una escola en blanc i negre, on l’ideal utòpic de construir una societat lliure i creativa va anar quedant, poc a poc, bandejada.

Subscriu-te per seguir llegint