TV3 i Sòcrates

Quan vaig veure el reportatge de 30 minuts, titulat «Poder i glòria», no vaig poder evitar pensar en la pel·lícula Elmer Gantry. Aquella història protagonitzada per Burt Lancaster mostrava una religió convertida en espectacle, amb predicadors carismàtics capaços d’arrossegar multituds a través de l’emoció, el gest i la paraula. El paral·lelisme no és menor, i potser és aquí on comença el problema.

La qüestió no és tant que el reportatge mostri aquest tipus de pràctiques —que existeixen—, sinó si les presenta com una part o com el tot. I és en aquest punt on, des del meu punt de vista, el relat trontolla. Si un espectador sense coneixement previ del protestantisme hagués de formar-se una opinió a partir d’aquest programa, probablement acabaria associant tota una tradició religiosa diversa i històrica amb unes formes molt concretes, marcades per l’espectacle i l’emotivitat.

Aquí és on em sembla pertinent recuperar el pensament de Sòcrates i el seu famós triple filtre, abans de difondre qualsevol notícia: veritat, bondat i utilitat.

El primer, el de la veritat, em genera dubtes: el reportatge diu coses certes, però omet altres realitats igualment certes. I, de vegades, el que no es diu pot ser tan rellevant com el que es mostra. Es pot considerar veritat una representació que, tot i no ser falsa, és clarament incompleta?

El segon filtre, el de la bondat, també mereix atenció. No parlo d’una bondat ingènua o complaent, sinó d’una responsabilitat en el tractament dels col·lectius. Mostrar només les expressions més cridaneres d’una comunitat pot contribuir a reforçar estereotips i prejudicis. I això, en una televisió pública, hauria de fer-nos pensar.

Finalment, el filtre de la utilitat. Què aporta aquest enfocament? Ajuda a entendre millor la pluralitat del fenomen religiós o, més aviat, simplifica una realitat complexa per fer-la més impactant? Tinc la sensació que el reportatge opta pel segon camí, més atractiu des del punt de vista televisiu, però menys rigorós des del punt de vista informatiu.

No es tracta de negar que existeix una religió que es viu com un espectacle —Elmer Gantry ja ho denunciava fa dècades—, sinó de no caure en la temptació de convertir aquesta imatge en la fotografia completa. Si ho fem, deixem de descriure la realitat per començar a construir-ne una de parcial.

Potser el veritable problema no és el que es mostra, sinó el que es deixa fora. I és aquí on, al meu entendre, els filtres socràtics no s’han aplicat amb tota la profunditat que caldria. Perquè informar no és només ensenyar, sinó també saber què no es pot permetre el luxe d’ometre.

Subscriu-te per seguir llegint