Per favor, moderin-se!

Madrid, ciutat cosmopolita, organitza esdeveniments de tota mena, culturals, esportius, etc., però aquesta vegada s’ha superat en organitzar-ne un de singular: tres judicis d’alta volada alhora. El que es coneix com a cas Kitchen, o l’estratègia del Ministeri de l’Interior de l’època de Rajoy com a president del Govern per fer desaparèixer la informació comprometedora que guardava el seu tresorer Bárcenas -els tresorers són els confessors dels partits, coneixen tots els seus pecats-; després, el cas de les mascaretes i altres tripijocs, o com la tenacitat de l’emprenedoria es posa a prova en condicions de precarietat com les de la pandèmia de la covid, i que afecta el PSOE; i el cas Pujol, un cas que feu saltar pels aires la creença que Catalunya era un balneari i que els únics episodis que posaven el país en alerta eren les lesions de Messi. Els catalans passàrem de creure que allà on anéssim ho trobaríem tot pagat, segons ens va dir el filòsof de Martorell Francesc Pujols, a provocar un gest de precaució en la gent de fora de Catalunya amb qui parlàvem: es tocaven discretament la cartera.

I si al costat d’aquests judicis mediàtics hi sumem els casos de corrupteles no tan sonades per part de polítics de segona divisió, casos d’agressions sexuals per part de clergues, casos de comandaments policials que s’entaulen amb males companyies, etc., el ciutadà pot experimentar una decepció idèntica a la de l’infant el dia que descobreix que els Reis Mags són els pares que el renyen i no el deixen jugar amb la tauleta. Sí, saber que els nostres polítics es comporten com la resta de mortals, uns mortals pecadors i poca-soltes que paguem en negre sempre que podem, que si no utilitzem més el sexe de pagament és precisament perquè s’ha de pagar, que allarguem les baixes com un xiclet, que ens encanten els acudits políticament incorrectes... Davant, doncs, d’uns polítics massa humans, se’ns escapa un: «Per favor, moderin-se!». I per aquest motiu, i no per cap altre, s’inventaren els hàbits, les togues, les sotanes, els uniformes, i també els trajes, els vestits jaqueta, els vestits de nit... L’hàbit, sigui quin sigui, ens diu que no estem davant d’un home o d’una dona àvids de sexe, de diners, de poder, de prestigi, sinó davant d’una institució davant de la qual ens hem de treure el barret, perquè quan tenim davant un jutge veiem una senyora amb els ulls embenats que sosté una balança, i quan veiem un sacerdot veiem l’Església que Pere edificà sobre pedra.

Davant aquest panorama, molts tindran la temptació d’anar a viure en una cabana al mig del bosc, com en el seu dia va fer Henry David Thoreau, però no és necessari viure una vida assilvestrada lluny de la civilització, sinó adonar-se d’una realitat que us pot fer mal: serà un raig d’alcohol sobre una ferida. El vostre partit polític no us estima; la vostra mascota segur que sí, però Rufián no us estima, ni Abascal, ni Feijóo, ni Puigdemont, ni Junqueras, ni Sílvia Orriols, ni Yolanda Díaz, ni Irene Montero, ni Pablo Iglesias..., ni, per descomptat, Pedro Sánchez, el president que de bon matí es pinta els llavis i besa el mirall. Penseu, a més, que tots aquests polítics compten amb un exèrcit d’entabanadors amb una única missió: introduir-se en el vostre cervell, buidar-lo i omplir-lo amb els seus detritus.

Un servidor, en les properes eleccions, s’acostarà a pas lent al col·legi electoral, mirarà la taula per si hi veu una opció que li faci el pes i no li provoqui urticària, i es comportarà com un ciutadà exemplar. I els que decideixin no votar tindran el meu respecte: hauran preferit donar un passeig pel bosc.

Subscriu-te per seguir llegint