Futurologia

Avui, segurament, estic cansada. Esgotada, per ser més precisa. Dec haver arribat a Girona pels volts de les nou del matí (amb el permís de la Renfe, és clar), després d’haver viscut, ahir, un vespre intens i emocionant: el del concert d’El Último de la Fila a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Segur que ahir vaig cantar com una boja les mateixes cançons que havia cantat tantes altres vegades quan tenia uns quants anys menys, unes quantes dècades enrere (la primera vegada, a Zeleste, amb la Laura, amb els músics quasi a l’abast de la mà). Segur que vaig corejar –, si més no, això espero!– amb desenes de milers de persones més la mítica Querida Milagros, o la meravellosa Insurreción (que sempre em fa pensar en l’Alfons), o l’enganxosa i tontorrona Como un burro amarrado a la puerta del baile, que em recorda a pretèrites nits de festa a Platea.

Segur que em va costar agafar el son, amb el pic d’adrenalina d’haver tornat a veure en directe a Manolo García i a Quimi Portet junts, i amb la por de no sentir el despertador i de no arribar a temps a agafar el tren. Segur que m’he cagat en tot quan ha sonat l’alarma, segur que no he obert els ulls fins que he passat per la dutxa i segur que no he començat a ser mitja persona fins que no m’he pres el segon cafè (espero haver-lo pogut fer al tren).

No sé del cert si estaré afònica (espero que no), però em jugaria vint euros que les ulleres (no les de llegir: les de sota els ulls) m’arriben fins a terra. I, com que no faig la meva millor cara, em dec haver pintat els llavis de vermell per intentar dissimular una mica el meu aspecte de zombi.

Segur que dec haver pujat accelerada a la UdG i que hi dec haver arribat sense alè i amb el cor desbocat, una mica nerviosa (o molt, ho admeto) davant la idea d’haver d’explicar a una cinquantena d’alumnes de Primària i d’ESO què són les falses notícies, per què es difonen tan de pressa i què poden fer ells per aprendre a distingir-les i a frenar-les. Segur que he hagut de preguntar on és l’aula on havia d’anar, i que no l’he trobat a la primera, i que abans d’entrar-hi he revisat per enèsima vegada que portava tot el material que em feia falta. Confio que m’haurà quedat prou reserva de veu com per acabar els dos tallers sense haver de recórrer a les Juanola que sempre porto al bolso, i estic segura que a les dues de la tarda tornaré a estar amb un pic d’adrenalina perquè m’haurà encantat l’experiència d’aprendre dels nens i nenes (i segur que m’enduc jo més bon record de la jornada que no pas ells).

Tinc la certesa, igualment, que durant tot el dia sentiré la recança de no haver-me pogut quedar a passar el matí a Barcelona amb l’Assun i la Gemma, de no haver pogut celebrar l’aniversari rodó de l’Assun esmorzant les tres juntes i treient unes espelmes per posar a sobre de l’entrepà o del croissant. Perquè, per molt que el puguem celebrar més endavant, el dia era (és) avui, i hauria estat xulo compartir-ne un trosset. Tot arribarà!

Subscriu-te per seguir llegint