Gabriel Rufián i jo, han passat onze anys

Si triem els temes un a un, Cuba, Veneçuela, Israel, Trump, el feminisme; el Barça, la creació de la riquesa i què en fem, el barri on vius, em sembla que no estem d’acord en res, amb el Gabriel. I no pel matís sinó per la fondària. I tot això ja ho sabia el 2015, quan el vaig conèixer i el meu sentiment va ser directe i inevitable: estimar-lo. No només em va caure molt bé, i va ser una nit riallera i llarga, sinó que em va agradar la persona que és. La seva humanitat és bonica.

Les opinions? A qui li importen les opinions? Tots tenim una opinió.

El que marca la diferència és com ens aproximem a les coses, com les estimem. El que importa no és si Gabriel Rufián és independentista sinó que és l’únic líder de la causa que en els darrers 10 anys ha aportat nous votants, tornant permeable la frontera d’Esquerra amb Podem i el PSC. Això abans no havia passat mai i ho va aconseguir ell amb el seu estil i llenguatge atractius per a un públic molt concret, i normalment esquiu als plantejaments nacionalistes. Els que ara l’insulten no són votants nous, dels que amb ell arribaren, sinó independentistes de suma zero, perquè ja hi eren i per molt que cridin no deixaran de ser-hi. Haurien de preguntar-se, amb el seu fanatisme, i amb el seu odi, quants votants nous han aportat ells, sobretot si encara creuen que la democràcia importa.

Rufián no és un independentista de tota la vida però és un independentista clàssic, és a dir, dels que creu que la independència forma part d’una lluita social més àmplia i que no és una finalitat en ella mateixa sinó una eina per aconseguir una revolució més completa. Jo visc lluny d’aquests plantejaments però no puc no entendre’ls, i no respectar-los. I no he vist, dins del seu segment ideològic, ningú que demonitzés Rufián que oferís res millor.

En la mateixa mesura, tinc dubtes sobre si l’aliança d’esquerres a l’esquerra del PSOE que Rufián planteja seria interessant des del punt de vista de la comptabilitat electoral, però en un context en què aquestes esquerres barallades es desfan, i Vox i PP sumen majoria absoluta a totes les enquestes, és com a mínim un principi de reacció. De moment, li ha servit de poc, perquè fins i tot veient que el vaixell s’enfonsa, cada partit prefereix atendre les seves petites misèries, i el seu mercadeig encara més petit, que plantejar solucions imaginatives per revertir la inèrcia. Otegi i Pablo Iglesias parlen molt d’extrema dreta, però a banda que són els dos partits que més l’han excitada, i sense ells no es podria entendre el seu creixement, arribada l’hora de «combatre-la» s’estimen més protegir les seves quotes de poder. Em costa d’entendre tant d’odi contra Rufián i que en canvi el cinisme d’aquests dos, llur egoisme, es comenti tan poc.

No és important si Gabriel Rufián té raó. La raó, tenir raó, és com tenir opinions. Jo gairebé sempre tinc raó i ja veus de què em serveix. El que importa del Gabriel és que té nervi, i un nervi que forma part de l’ètica i de l’estètica d’aquest temps. I només des d’aquest nervi, des d’aquesta manera d’estimar les coses, i d’estimar-les en sintonia amb la gent que pot fer que canviïn, podria ser possible capgirar la Història. I això t’ho dic jo, que no tinc absolutament cap problema amb el canvi de govern, si és que finalment arriba.

Quan vaig conèixer Gabriel Rufián, aquell dia concret, m’havien fet fora d’El Mundo i em tremolava la terra sota els peus. Vam parlar una hora per telèfon. Vam quedar per sopar l’endemà, quan jo tornava de Madrid, de signar el nou contracte amb el director de l’ABC, que encara avui és el meu diari. Va ser un començament per a mi i també per a ell, perquè vam fer que pogués anar a les tertúlies de la tele i que el món el conegués. Han passat onze anys. No estem d’acord en res però sempre he pogut estar orgullós d’ell.

Cada era té els seus ídols i vivim sense dubte una de les eres més trencadores i estranyes que hem viscut mai. Gabriel Rufián l’encarna d’una manera molt singular i si mira enrere podrà veure una evolució sensacional. El noi que jo vaig conèixer i estimar fa 10 anys és avui un adult del que puc dir que ha fet honor a les meves expectatives i els meus sentiments. Sense ell, ERC no hauria pogut ser mai el primer partit de l’independentisme. Sense ell, Puigdemont hauria donat a l’1 d’octubre la resposta des de dins de convocar unes eleccions autonòmiques. Sense ell, ERC no hauria tingut la intuïció de ser, avui, un partit decisiu per a la governança de Catalunya i d’Espanya. Si l’independentisme no és capaç de dir (i de representar) alguna cosa més intel·ligent, i més real, que el català és la «llengua pròpia» de Catalunya, no serà mai majoritari en una societat no només bilingüe sinó no tan estúpida com per renunciar al patrimoni que suposa la llengua i literatura més important del món.

Queda molt per a les eleccions i d’aquí al mes de juliol de l’any que ve passaran coses que si ara mateix te les diguessin, no te les creuries. No sabem sota quines condicions i arguments anirem a votar ni de quina manera Gabriel Rufián serà candidat. Sí que sabem que en tot aquest temps hi haurà hagut persones que, amb més èxit o menys, hauran intentat ser imaginatius respecte del present, per mirar que el futur tingués escletxes de llums entre els núvols, i que com a mínim deixaran el llegat d’aquest gest; i d’altres persones i organitzacions que acabaran empenyent a l’abisme del no-res i la insignificança allò que calculaven que els permetria continuar fent calaix de vendre fum a la parada.

Subscriu-te per seguir llegint