No a la guerra

Poc abans de morir, ja molt deteriorat físicament pel Parkinson, el papa Joan Pau II va llançar des de la finestra de la seva habitació una crida urgent per la pau: «No a la guerra», va exclamar. Aquesta apel·lació peremptòria a l’amistat entre els homes i les nacions constitueix una part essencial del codi moral del cristianisme. Sant Agustí, un Pare de l’Església del segle IV, ja havia assenyalat que per conèixer algú cal començar per l’amistat. Començar, doncs, per la pau i no per la guerra, pel bé i no pel mal, per la justícia i no per la injustícia. Sens dubte, el catolicisme ha elaborat al llarg dels segles un discurs moral molt més sofisticat, que inclou, entre altres, el concepte de guerra justa. Però parlo d’un pas previ: la violència, fins i tot la legítima, ha de ser sempre l’última opció.

El papa Lleó XIV fa setmanes que insisteix en la mateixa petició de Joan Pau II. En nom de més de mil milions de catòlics repartits arreu del món, la seva veu s’alça contra els extremismes que pretenen oferir respostes fàcils a problemes enquistats durant anys. El conflicte d’Ucraïna, per exemple, que projecta la seva ombra urgent sobre Europa, i més recentment la guerra de l’Iran, que suposarà, sospito, el principi del final del trumpisme i potser també del moviment MAGA. No és casual, en conseqüència, que el Papa s’hagi manifestat d’una manera tan rotunda i tan crítica amb Trump i les seves polítiques. No és fortuït que ho faci com a successor de Pere, ni com a nord-americà, ni com a referent global en un moment en què una part de la joventut troba en les religions una via de sentit davant del món postsecular. Aquest moviment no es dona només als Estats Units –tot i que potser allà les xifres són més elevades–, sinó en bona part d’Occident. Les velles ideologies semblen arribar al seu final, mentre que les noves venen marcades per un signe de fanatisme i d’agressivitat que les consumeix des del seu propi interior. En canvi, les religions, amb la seva barreja d’autoritat moral i experiència històrica, sorgeixen de sobte com una alternativa a l’esgotament del segle XX: un segle en què es va pensar que l’home era plenament autosuficient. Per descomptat que ens vam equivocar, perquè ningú no és capaç de conèixer-se a si mateix.

El gir teològic de la cultura arribarà fins on arribi. Potser –encara que sigui només per la influència de l’emigració musulmana– anirà més lluny del que els escèptics puguin suposar. Però l’important és que les religions han tornat com una alternativa, o com un far, per a una part de la societat. Es pot pensar que, en un futur més o menys immediat, anirà cristal·litzant una nova demanda política que, sense negar els múltiples béns de la laïcitat, mostri un respecte més gran cap als valors espirituals: ja sigui en la mirada sobre la condició humana, o en la seva relació especial amb la memòria, o en la certesa que l’home és un ésser dependent, definit sobretot per la seva relació amb els altres, pels altres i per als altres. Ningú no se salva a si mateix, ens ensenyen les religions. Ni tan sols els emperadors totpoderosos de la política.

Subscriu-te per seguir llegint