Joventut en trinxeres

Sobre el mapa, uns traços convertits en trinxeres. Línies que somien convertir-se en murs i esdevenir fortaleses que dominin l’horitzó. En aquest mosaic d’identitats, cada vegada més joves vesteixen la seva ment amb robes de soldat: el futur és una amenaça que només es pot conquerir combatent l’enemic. La causa com a aglutinadora d’individualitats. La causa, sigui la que sigui, com a identificació i pertinença. La fraternitat ja no està oberta a tots els conciutadans. La igualtat ja no implica compromís. Solidaritat? Drets humans? Paraules antigues que els pares es van encarregar de (mal)gastar.

Una enquesta recent de l’Institut Francès d’Opinió Pública (IFOP) indica que la població musulmana francesa (un 7% de la població total) està elevant el grau de religiositat des de la dècada del 2000. La tendència s’intensifica en els més joves, en els quals s’observa una reafiliació a l’islam tradicionalista significativament superior a la dels seus pares. Un 83% dels joves d’entre 18 i 24 anys assisteix als llocs de culte. Una de cada dues dones d’entre 18 i 24 anys utilitza vel, tres vegades més que el 2003. Un hijab que té una marcada motivació marcada d’identitat –mostrar amb orgull la seva pertinença a la religió– i una funció de «mant d’invisibilitat» en vista de l’escrutini sobre les dones a l’espai públic. Només un 2% de les joves es cobreix «sota la pressió directa dels familiars».

També segons dades de l’IFOP, la intenció de vot juvenil a la ultradreta no deixa de pujar. Fa un parell d’anys, el 32% dels joves de 18 a 25 anys afirmava simpatitzar amb el Reagrupament Nacional de Jordan Bardella. També l’antisemitisme està creixent a França. En aquest cas conflueixen la tradició antijueva que en el passat havia representat la ultradreta de Jean-Marie Le Pen amb el nou antisemitisme fruit de la política destructiva d’Israel.

Les dades sobre la intensificació religiosa de la població musulmana han alimentat els discursos de la ultradreta, també a Espanya. Cosa que no deixa de ser una mostra d’islamofòbia. On és l’alarma davant el naixement de nombrosos grupuscles neoconservadors catòlics que estan atraient els joves espanyols? Qui posa el crit al cel davant l’ús, abús i sobreabús dels símbols catòlics en els rutilants concerts de Rosalía? Quin impacte mediàtic hauria tingut si en comptes de convertir l’escenari de l’orquestra en una immensa creu s’hagués dibuixat una mitja lluna?

El problema no és la religió. Ni tan sols més o menys conservadorisme. El preocupant és la necessitat de recolliment, d’unió entre els semblants davant la sensació de setge exterior. Joves musulmans buscant refugi a les mesquites i cobrint-se els cabells com a signe d’orgull i rebel·lia. Joves ultradretans exhibint el rebuig del que consideren aliè a la seva idea de pàtria. Uns i altres modelant la seva identitat davant l’altre. I unes xarxes que exacerben les diferències fins a crear un món paral·lel en guerra: el seu món.

Subscriu-te per seguir llegint