Aprenent d'estoic

A la magnífica pel·lícula El silenci dels anyells, basada en la novel·la de Thomas Harris, el sanguinari i refinat doctor Hannibal Lecter dona les claus per a resoldre un enigma a la jove agent de l’FBI: «Llegeixi Marc Aureli, Clarisse», per bé que en fa una citació una mica forçada. Fa poc temps i en circumstàncies diferents, una persona que admiro em va donar el mateix consell, a mi que mai no he estudiat ni una hora l’assignatura de filosofia. Llegir Marc Aureli, el savi emperador eomà (el pare del terrible Còmmode de la pel·li Gladiator) és una delícia per la claredat dels seus textos. Juntament amb Sèneca i Epictet és representant de l’estoïcisme, corrent filosòfic del qual m’agradaria ser un bon seguidor, cosa que no és fàcil. Si ho concentrem en dues frases, ser estoic vindria a dir: Em concentro només en allò que depèn de mi, i accepto amb serenitat tot el que no puc controlar. Assumir això segur que dona una gran tranquil·litat d’esperit.

Com passa amb tantes altres paraules l’adverbi «estoicament» es fa servir sovint de manera incorrecta. Tenir una actitud estoica no vol dir no sentir el dolor aliè o propi, no vol dir ser un passota desinformat. Tenir una actitud estoica no vol dir desentendre’s de les coses. Defensar les bones causes i conèixer les misèries pròximes o llunyanes, grans o petites, no és contrari a agafar-se la vida estoicament. Que no m’alteri ni Trump ni l’incivisme que s’ha instal·lat a la nostra societat, que no em tregui de polleguera l’odi que inunda les xarxes socials, que no em trenqui el descans nocturn la injustícia de les guerres i la humiliació que els poderosos exerceixen sobre la bona gent. Tampoc no és contrari a treballar per a un món millor, detestar la tortura, la pena de mort, la violència, la falta de respecte per a totes persones. Tenir una actitud estoica és saber que no podem controlar molt del que passa, però sí que podem controlar com responem.

Al monòleg més cèlebre de la història del teatre. el jove príncep Hamlet es lamenta de la lentitud de la justícia, el dolor de l’amor menystingut i l’arrogància dels poderosos, però no ho afronta estoicament sinó que queda bloquejat per aquestes contrarietats fins a preguntar-se si val la pena ser o no ser. Per això procuro fer meva la frase amb que em va resumir l’estoïcisme qui em va donar el consell: El que no depèn de mi, que no m’alteri. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint