Coses que la IA no em prendrà

Primer de tot cal dir que no soc de les que malparlen contra la intel·ligència artificial. De fet, tinc moltes ganes d’entendre com aplicar-la i de poder ser més eficient, productiva i capaç integrant-la en les meves tasques professionals. Que em resumeixi correus electrònics, m’ajudi a fer infografies vistoses o m’assessori sobre què és urgent i què és important. Que sigui una mena de Grill-Parlant que m’organitzi la logística diària i faci per mi els processos més feixucs per poder dedicar-me al que és divertit. El problema és que la IA és tan bona que m’acabarà substituint. A mi, a tu, a nosaltres. Com que és inútil combatre-la, m’hi afegeixo i que sigui el que Déu vulgui. Alguns dirien que faig servir la tècnica de l’estruç. Potser tenen raó.

Aquest conformisme topa amb un costat antagònic que també habita en mi. D’un temps ençà, he deixat de comprar als comerços que han substituït el personal de carn i ossos per màquines que t’assessoren sobre els articles que et convenen i t’acompanyen en el procés de cobrament. Admiro, si és possible encara més, els qui es dediquen al sector primari i estic pensant seriosament a formar-me en fusteria. Treballar amb les mans, restaurar el que és antic i construir mobles imperfectes és una alenada d’aire fresc en aquest horitzó tecnològic.

La IA ens ha robat moltes coses. La intimitat, per exemple. Coneix tots els nostres interessos, la portem ficada a l’aplicació de missatgeria, als correus electrònics, al banc i a la consulta del metge. Ens ha despullat de la capacitat d’esforçar-nos i ha segrestat la nostra atenció. No cal adquirir coneixements ni comprendre el perquè de les coses. Tenim tota la informació i la història del món en aquesta pantalleta que és l’extensió de la nostra mà. Tant se val si, al cap de dos minuts, no recordem què hem llegit. Es torna a buscar i assumpte resolt. És com l’oli que s’escampa i, a poc a poc, s’introdueix en tots els racons de la nostra vida. O gairebé en tots.

He olorat un perfum i he recordat que també el duia algú que vaig conèixer a l’adolescència. La IA no em robarà la capacitat d’evocar el passat de la mà d’una olor. Com gaudíem les meves amigues i jo de les nostres trobades dels divendres a la nit. Primer, l’entrepà. Després, el ribeiro. Més tard, el ball. Totes agafades per les espatlles. No em robarà la sensació de tomb a l’estómac quan veia entrar per la porta qui m’agradava. Tampoc m’usurparà l’habilitat de gaudir d’un passeig pel bosc, de respirar fondo, de nedar al mar o de menjar un tomàquet a l’agost. És incapaç de substituir l’emoció d’escoltar una cançó, llegir un llibre o veure una pel·lícula. Com quan veus Cinema Paradiso i plores pels petons que mai no van poder ser gaudits. La IA no pot arrabassar-nos la nostra essència d’éssers socials. De gaudir organitzant àpats a casa, conversant, rient i brindant. No pot substituir la satisfacció de saber que ajudes algú que ho necessita, de ser solidari, de cuidar i d’acaronar les persones que estimes. M’aferro a les emocions, perquè la IA no me les pot pispar. De moment.

Subscriu-te per seguir llegint