La universitat buida

Fa anys, el gran debat universitari era el preu de la matrícula. Que si estudiar era massa car, que si les taxes expulsaven talent o que la universitat era una barrera social. I era veritat… en part. Avui, amb matrícules que ronden els 2.000 euros anuals, potser convé obrir una altra conversa igual d’incòmoda: què està passant perquè cada vegada hi hagi tants alumnes que no van a classe?

Treballant una mica –caps de setmana, estius o a hores– és factible pagar-se bona part dels estudis sense –diguem-ne– fer esforç estratosfèric. Potser el problema doncs ja no és només econòmic. Potser també és cultural. Potser el nostre error ha estat deixar d’explicar el valor de l’esforç, del sacrifici, de la constància, de la responsabilitat o del treball en equip. El debat ha esclatat arran de la carta del degà dels estudis de Política a la UPF lamentant l’absentisme massiu i la desconnexió creixent dels estudiants vers la vida acadèmica. I segurament el problema no té un únic culpable.

La universitat s’ha convertit, en alguns casos, en una mena de Netflix acadèmic: PDFs penjats i alumnes que pensen que ja ho llegiran «després». El problema és que aquest «després» sovint no arriba mai. I aleshores descobrim una veritat bastant més incòmoda: aprendre és consumir contingut. Però és molt més discutir, escoltar, avorrir-se i pensar, arribar tard, prendre apunts a mà (maleït Word al Google Drive) i fins i tot enamorar-se a la cafeteria.

També cal mirar cap als professors entre els quals m’inclouré. Especialment els associats, corrent d’una feina a l’altra. Costa molt generar entusiasme davant el sistema. Perquè una universitat sense alumnes a les aules és una mica com un gimnàs on tothom paga quota però ningú sua. Alguna cosa falla. I la reflexió, obvi, ens toca fer-la a tots.

Subscriu-te per seguir llegint