Montserrat: Mare, riquesa i país

Quan pujo a Montserrat, tinc la sensació que no només entro en un paisatge, sinó en una presència. És muntanya, però sobretot és silenci que parla. Una presència d’una Mare que, discretament, acompanya i no abandona mai. La Mare de Déu de Montserrat no la veig com una imatge antiga ni com una devoció repetida. Per a mi és una manera de mirar la vida a la llum de l’Evangeli. Amb una mà sosté el món i amb l’altra assenyala el Fill. Tot hi queda resumit: la vida i el seu sentit. Davant d’ella, m’adono que tots som iguals. També el milionari.

El qui puja carregat de riqueses descobreix, tard o d’hora, que la muntanya no es compra ni es domina. Que la pau no es paga. Que hi ha una pobresa que allibera i una riquesa que esclavitza. I aquí Montserrat es fa, per a mi, profundament evangèlica: despulla sense fer soroll i convida a una conversió interior.

Josep Pla em ve al pensament quan hi camino. Ell intuïa que la veritat no fa soroll. Que la bellesa autèntica no crida, però es queda. I la muntanya, en el seu silenci, ensenya això mateix. També Antoni Gaudí m’ajuda a llegir aquest paisatge. Hi veig una obra que supera la mà humana. Les formes de Montserrat semblen sorgides d’una arquitectura més alta, com si la creació mateixa hagués deixat allí la seva empremta. Tot hi apunta cap amunt.

Montserrat és també país. Però no l’entenc com un tancament, sinó com una vocació. Som poble amb llengua i història, però la identitat només té sentit si es viu com a servei i no com a mur. La Mare de Déu no beneeix fronteres estretes, sinó cors amplis. I em costa no pensar que un país que oblida els pobres i es tanca en el benestar perd la seva ànima, encara que aixequi símbols i banderes.

Per això Montserrat em sacseja: uneix fe i país, però no permet convertir-ho en ideologia. Em recorda que la grandesa no és posseir, sinó donar. Hi ha una pedagogia de Déu en aquesta muntanya. Quan hi arribo amb presses, aprenc a callar. Quan només vull mirar, acabo escoltant. I quan em penso ric, descobreixo que em falta l’essencial. Com escrivia Salvador Espriu: «He mirat aquesta terra aspra i estimada, i en el seu silenci he après que només en la fidelitat i en la memòria un poble pot retrobar la seva ànima». I entenc que Montserrat no es queda a dalt: baixa amb mi. Es fa vida, gest i compromís. Si no és així, tot queda en paisatge. «Mare de Déu de Montserrat, feu-nos ferms en la fe i humils en el cor». Al final, potser tots som milionaris que pugem amb les mans plenes i baixem amb el cor més lliure. I potser això ja és començar a creure.

Subscriu-te per seguir llegint