Les generacions són un conveni

En sociologia, el concepte de «generació» no es defineix sols per l’edat biològica, sinó que combina dimensions cronològiques, socials i culturals. Des del punt de vista demogràfic, una generació és un conjunt de persones nascudes en un període semblant (d’una durada d’entre 15 i 20 anys), que comparteixen una edat similar i viuen fases vitals al mateix temps (infantesa, joventut, maduresa...). Des de la vessant sociocultural -o històrica-, segons Karl Mannheim (1893-1947), un dels autors clàssics sobre el tema, una generació, enllà d’un grup d’edat, és un col·lectiu que comparteix experiències històriques i socials determinants durant la seva joventut (guerres, crisis econòmiques, revolucions culturals, avenços tecnològics...). Això fa que desenvolupin valors, visions del món i actituds comunes, que els distingeixen d’altres generacions. Per això parlem de la «generació del 68», marcada per les revoltes estudiantils del maig francès, o de la «generació de postguerra», crescuda en la penúria econòmica. Encara hi ha una altra visual, la relacional, quan una generació s’entén amb relació a les altres: pares i fills, joves i grans. Per això parlem de «conflicte generacional» o «bretxa generacional». En resum, en sociologia es podria definir una generació com un grup de persones d’edat semblant que, per haver crescut en un mateix context històric i social, comparteixen experiències i referents culturals que els donen una identitat col·lectiva pròpia.

Per a la literatura, Julius Petersen, tip que es denominessin generacions, grups de literats coetanis, va establir aquests criteris per parlar de generació literària: a) Formació intel·lectual semblant; b) Contactes d’alguna mena entre ells; c) Un «esdeveniment generacional» que aglutini voluntats; d) Trets comuns d’estil que s’oposin a l’estètica de la generació anterior. Així es va definir la cèlebre Generació del 98, sota el mestratge de Unamuno i amb el Manifest del 1901 d’Azorín, Baroja i Maeztu. Però, a l’hora de parlar dels poetes del 27, entre experts hi ha reticències a l’hora de considerar-los una «generació» (prefereixen «grup poètic o generacional») perquè falta algun dels requisits enumerats per Petersen (tot i que molts d’ells es van trobar en la celebració del tercer centenari de la mort de Góngora a l’Ateneu de Sevilla l’any 1927). I ja no diguem parlar de la «generació del 36», marcada per la guerra (in)civil, la dels 50 o «generació de mitja postguerra», la dels 70 o grup generacional dels «Novísimos».

Avui, tanmateix, el model anglosaxó ha imposat la visual demogràfica a partir d’un rang temporal de 15-20 anys i tant podem sentir parlar de mil·lènials com de boomers. Per això potser no estigui de més intentar posar una mica d’ordre a aquesta terminologia a patir dels anys 20 fins avui.

Parlem, dons de la Generació silenciosa (nascuts aproximadament entre 1928 i 1945). Van créixer durant la Segona Guerra Mundial i la postguerra. Són una generació forjada en el treball dur per vèncer penúries de tota mena, amb els valors de la disciplina i l’estabilitat, no gaire crítics i poc donats a protestar en la seva joventut (d’aquí l’adjectiu de «silenciosa»).

Seguiria la generació dels Baby Boomers (1946-1967), nom que prové de l’anglicisme Baby Boom («explosió de naixements»). Nascuts després de la Segona Guerra Mundial, en un període d’alta natalitat (hi hauria hagut 10 milions de naixements en el període, amb un màxim entorn de 1964). És una generació associada a l’expansió econòmica, el consum de masses, al cinema i la TV i la contracultura dels 60-70. Molts van ser protagonistes de moviments com l’hippisme, el feminisme de segona onada o les protestes contra la guerra del Vietnam. Però a finals dels 60 i primers 70 també van desenvolupar un hippisme lligat a drogues com cànnabis, LSD i altres psicodèliques, en un intent d’arribar a estats de supraconsciència, que també incidí en els inicis de la generació següent.

La Generació X (nascuts entre el 1965 i 1980, amb sis milions de naixements), va ser la primera generació que va créixer amb ordinadors personals i televisió per cable. Van viure transicions polítiques singulars i els inicis de la globalització, és a dir, iniciaren el pas vers un món més globalitzat i tecnològic. Sovint descrits com a independents, pragmàtics i una mica escèptics.

La Generació Y (1981-1996), també denominada pels demògrafs nord-americans dels mil·lennials (mot pla), comptant que iniciarien la vida adulta entorn de l’any 2000, va créixer amb l’arribada d’Internet i de la telefonia mòbil, en plena era digital. Però van haver de patir la crisi financera global del 2008,i es van trobar amb precarietat laboral a la sortida de la universitat en haver d’acceptar feines temporals o mal pagades fins al punt que a Espanya l’atur juvenil, tot i que els naixements del període haurien baixat a 5 milions, arribà al 40%. Això els atorgà flexibilitat laboral i una major sensibilitat envers el seu entorn, medi ambient i diversitat racial i de gènere. Es van accelerar moviments com l’emprenedoria, el treball freelance i l’ús de noves tecnologies per generar ingressos, tot i que es van robar amb el problema de l’escassedat d’habitatges i la dificultat per adquirir-ne.

La Generació Z (1997-2010) o Centennials és la primera totalment digital capaç d’emprar xarxes socials, smartphones i contingut audiovisual constant. Resulten més oberts a la diversitat cultural i de gènere i s’han fet conscients, en la seva majoria, de l’emergència climàtica. Comunicativament, han perdut l’hàbit de llegir (fins i tot premsa) i la seva tendència és a la comunicació visual (mems, vídeos curts), que es fan televisivament a la carta.

Finalment, la Generació Alpha, iniciada el 2010, és la generació cridada amb intel·ligència artificial, pantalles tàctils i contingut personalitzat a la recerca d’una hiperconnectivitat, que no està dit que els faci més informats i més lliures. Ara, certament, s’han fet seu el món digital...