Preguntes fonamentals que mai ens fem

La humanitat és un artefacte prou estrany. Més enllà de creences religioses, tot apunta que som fruit d’un atzar altament improbable, però vet aquí que s’ha donat. Molècules que de mica en mica es van anar fent cada cop més complexes, adquirint la capacitat per transformar el seu entorn, introduint un oxigen inexistent que finalment va ser el moll de l’os (juntament amb el carboni) per organitzar éssers vius, suma d’orgànuls que pel que sembla estaven lliures fins que es van internalitzar a les cèl·lules. Un procés evolutiu que porta fins a l’home (i la dona) amb capacitats extraordinàries per a transformar el seu entorn.

Curiosament, la humanitat, que és tan sols una petita part de tota la biomassa de la Terra, pot dominar a la resta fins al punt que pot destruir-ho tot, a cop de bombes nuclears (situació que semblava descartable fins fa poc) o provocant un canvi climàtic que farà molt difícil la continuïtat de la vida tal com ara la coneixem. No obstant això, encara estem sota els ensurts dels virus, a cavall entre un ésser viu i una molècula química, que provoquen ensurts de tant en tant. La por que tots vàrem patir amb un coronavirus, la recordem davant d’uns casos d’hantavirus.

Mentre estem ocupats amb conflictes bèl·lics i les seves derivades econòmiques que ens toquen la butxaca, amb problemes d’habitatge o de feina, amb la salut o amb la política, sovint no ens plantegem les preguntes més fonamentals. Per exemple, què hi ha més enllà de la mort? Aquí cada religió dona una esperança, més enfocada a procurar que no fem massa l’ase mentre estem vius (és a dir, siguem bones persones) que a garantir res. En tot cas, tots hi passarem i no té lògica que no ens preocupi un tràngol tant segur com desconegut.

Tots intuïm que l’Univers és immens, amb bilions de galàxies i d’estels semblant al nostre sol. L’altra pregunta a fer: estem sols? És a dir, l’atzar de generar vida a la Terra es pot donar a altres planetes amb condicions per reproduir el procés que hem fet aquí malgrat que es fonamenti en altres molècules. No ho sabem i, segons els científics, no ho sabrem mai. Per exemple, el sistema estel·lar més proper al Sol (Alfa Centauri) està a més de 40 bilions de km, tardaríem més de 100.000 anys per arribar-hi emprant la mateixa tecnologia que ens ha portat a donar un volt a la lluna fa poc. És a dir, que si hi enviéssim algú, quan ens volgués explicar què hi ha, potser la Terra ja no existiria o hi hauria una civilització que no sabria de què li parlen.

Els optimistes (que sempre n’hi ha) diuen que la tecnologia millorarà. Bé, hi ha dues limitacions insuperables: una és que la màxima velocitat a què pot viatjar una massa és la de la llum (segons la teoria d’Einstein, confirmada); per tant, tot anant a la velocitat de la llum, serien molts anys esgarrapar una mica l’Univers, que a més encara està en expansió. L’altra limitació, és l’energia que cal per impulsar una massa: com més lluny es vol arribar, més energia cal (en demanda exponencial) de manera que aviat caldria un coet que el 99% fos l’energia que cal consumir pel viatge.

Aquestes limitacions responen a lleis de la física, que és universal, de manera que si nosaltres no podem arribar allà per veure si hi ha algú, aquest algú tampoc pot arribar fins aquí. La conclusió és contundent: estem o no estem sols, mai ho sabrem.

I per acabar d’arrodonir les qüestions fonamentals, queda preguntar-nos d’on venim. La religió també té explicació: som obra d’un Déu que, pel que sembla, és juganer amb nosaltres. En canvi, els científics parlen del «big bang», una mena d’explosió còsmica, que va donar origen a la vegada a la matèria, a l’espai i al temps. D’això fa uns tretze mil milions d’anys i l’Univers continuarà expandint-se almenys durant uns quants mils de milions d’anys més, deixant buits (forats negres) fins a un moment que començarà a contreure’s per a tornar al punt inicial. Complicat, oi? Molt, i a més sembla que aquest procés no és únic.

L’explicació no cobreix totes les inquietuds, almenys en les nostres formulacions humanes: què hi havia abans del big bang? Què hi ha més enllà del límit de l’Univers? No se sap, però vaig llegir una cosa que em va agradar i almenys em deixa parcialment tranquil: preguntar que hi ha més enllà de l’Univers és com preguntar què hi ha al nord del pol nord. És una pregunta absurda.

On porten aquestes reflexions fetes en veu alta? Porten al convenciment que ens entretenim amb coses que ens preocupen perquè són immediates i podríem dir que passem de les qüestions més importants de la nostra existència. Bé, és un mecanisme de defensa com qualsevol altre.

I si els meus lectors han pensat una estona en tot el que he dit, em dono per satisfet.