L’únic absent ha estat l’hantavirus

L’hantavirus ha estat l’únic absent en la cerimoniosa evacuació tinerfenya dels opulents clients del creuer de plaer Hondius, i dels seus servicials tripulants. En escoltar per enèsima vegada l’OMS i el Govern que «el risc de contagi és baix», convé afegir que aquesta llei es compleix excepte per a aquells que s’han infectat, i que han experimentat per tant un risc del cent per cent. Quedarà per a la història el pànic nocturn del president canari que el bitxo assassí se li colés mitjançant un ratolí nedador, un recel potser excessiu en una comunitat que acull més de 18 milions de turistes anuals sense exigir-los certificat de vacunació. I encara que l’Espanya on no va fondejar el vaixell ha felicitat el Govern per agafar les regnes de la caríssima evacuació de creueristes sans, aquesta mateixa diligència sense víctimes apreciables accentua el retret per la deixadesa de responsabilitats de la Moncloa en la dana de València, amb 230 persones mortes.

En el llenguatge que pot entendre fins i tot un epidemiòleg, els catorze espanyols aparentment sans i amb un «risc baix» de contagi del luxós Hondius han originat una despesa sanitària superior a un milió d’euros per càpita, més del que qualsevol ciutadà malalt li costarà a la salut pública en tota la seva vida. És lògic que la puntualitat militar de l’operació de rescat hagi ocasionat una certa perplexitat entre els habitants de llistes d’espera sanitàries mesurades en mesos, aviat en anys.

L’hantavirus és un dropo redomat, per comparació amb la laboriositat de l’hiperactiu coronavirus. Malgrat la seva mandra, el microorganisme s’ha colat en un recinte exclusiu, concebut perquè els privilegiats contaminin els paisatges polars. Aquesta insidiosa infiltració vírica al palau flotant és un desafiament inesperat. El món se subdivideix en classes mitjanes, rics i immortals. El reducte creixent dels milmilionaris ja atresora la impunitat, i ara persegueix a més la immunitat de la vida eterna. Tanmateix, la travessia de l’Hondius demostra que la infecció sempre troba un camí cap als recintes més selectes, per la qual cosa ningú no està fora de perill. Només un factor pot evitar l’apocalipsi, l’error humà.

Subscriu-te per seguir llegint