Rufián, Orriols i Illa

Els diaris continuen entretenint els seus lectors amb enquestes. És lògic i més quan aquest país està en campanya permanent. A Andalusia només hi ha un dubte: assolirà Moreno Bonilla la majoria absoluta? Aquest és l’interrogant que acompanyarà la pugna electoral al llarg d’aquests darrers dies. A Espanya no hi ha dubtes: Vox serà la clau que permeti a Feijóo obrir les portes de la Moncloa. Malgrat que el PP no es dispari en els pronòstics, la cinquantena d’escons d’Abascal seran decisius davant el descens de l’esquerra.

I a Catalunya? Es pot presentar un panorama molt complicat, atès que es confirma una fragmentació en uns resultats que no permetin establir una majoria fàcil. Però d’allò que volia parlar era dels polítics en primera persona. Hi ha una unanimitat en assenyalar Gabriel Rufián i Sílvia Orriols com els líders més ben valorats, tot superant Salvador Illa, Oriol Junqueras o Carles Puigdemont. A la llista aquest darrer es troba totalment despenjat i cada vegada més es veu com un polític llunyà de la realitat catalana.

Gabriel Rufián encapçala el rànquing. La majoria dels cronistes de les corts espanyoles afirmen que avui és un dels millors oradors des de la tribuna. Ha guanyat molt prestigi entre els militants i simpatitzants de l’esquerra sociològica. Darrerament, però, cometé un error propi de la seva primera etapa parlamentària quan des del faristol exhibí un bitllet de 50 euros en dirigir-se als diputats de Junts, que votaren contra la llei de pròrroga dels contractes de lloguer.

Aquest tipus d’intervencions ja semblava que les havia superades –recordem l’afer de la impressora, les manilles dirigides a Rajoy o el show de les paperetes– perquè darrerament havia protagonitzat intervencions molt brillants sobretot a les comissions d’investigació.

Rufián avui té una certa oposició en el si d’ERC, però és l’únic polític que ha presentat una proposta per tal de revifar els partits situats a l’esquerra del PSOE. Però ja se sap que en aquest espai la divisió existent entre Podem i Sumar és tan profunda que no permet recosir les ferides. Els personalismes no faran possible una llista conjunta amb el portaveu català al capdavant.

D’altra banda, Sílvia Orriols continua amb l’onada a favor. S’ha convertit en la cap de l’oposició al govern de la Generalitat i el seu discurs xenòfob gaudeix del suport de ciutadans en el món rural que fins ara havien votat l’antiga Convergència. Molts electors necessitaven una cara nova i des de fa temps han donat com a amortitzats Artur Mas o Carles Puigdemont. Això en aquests moments ho capitalitza l’alcaldessa de Ripoll, que a la vegada ha aconseguit eliminar la candidatura socialista del seu municipi.

Els dos líders superen Salvador Illa, que se situa en tercera posició. No capitalitza la presidència de la Generalitat i alguns dels seus consellers no saben afrontar els reptes de les seves respectives conselleries. El president visita molts municipis, però li manca el contacte directe amb els veïns i veïnes. Els seus assessors –i n’ha col·locat una bona colla– fallen més que una escopeta de fires i en aquesta segona part de la legislatura està obligat a canviar d’estratègia i donar un cop de timó. Si aconsegueix aprovar els pressupostos és possible que el camí se li faci més planer, contràriament no podrà acabar la legislatura. Amb formacions en crisi i sense lideratge com Junts i davant tanta fragmentació partidària, no ha aconseguit consolidar-se i totes les enquestes manifesten un PSC a la baixa, incapaç d’aprofitar el desori dels seus principals oponents.