Una situació política inflamable

Catalunya no acaba d’estar bé. Més enllà de les dades macroeconòmiques i de la comparativa amb èpoques anteriors, hi ha una certa sensació de malestar que recorre el país. I això és important perquè quan parlem de política o de comunicació, les percepcions són més importants que la realitat. En certa manera, són la realitat. El que és important és el que percep la ciutadania, el que sent. Per a un govern, no és gaire important el que diuen les dades si la gent sent una altra cosa. En aquest sentit, doncs, el català mitjà no acaba d’estar bé. I amb raó. Perquè més enllà de què hi hagi coses positives hi ha coses que no acaben de funcionar i que impacten com mai en el dia a dia dels ciutadans.

Som una societat que en els darrers quinze anys ha patit sis crisis importants que han provocat una inestabilitat material i psíquica important. Hi ha generacions que no coneixen altra cosa que viure en una crisi permanent. Per a ells, la normalitat és viure en crisi. Econòmicament, la crisi de la bombolla immobiliària del 2008 és la que ens ha marcat més, però és cert que hi ha un abans i un després de la crisi del Covid del 2020.

Moltes coses no han tornat a ser igual després de la pandèmia.

I aquest reguitzell de crisis ha deixat petjada. Avui el cost de la vida és molt més alt que fa trenta, quaranta o cinquanta anys. No només pel cost de l’habitatge, que impossibilita l’emancipació de la majoria de joves, sinó també per l’augment de preus del dia a dia. Avui un cotxe costa el doble que només fa set anys.

En un país amb un model econòmic basat en la importació de mà d’obra a baix cost per treballar en sectors de poc valor afegit, els sous precaris es van expandint i acaben essent insuficients en un país amb costos tan alts. Tot és més car i els sous no creixen al mateix ritme. Aquest forat costa molt de tapar. I això provoca l’empobriment de les classes mitjanes i els treballadors, l’autèntica espina dorsal d’un país.

Per entendre el creixement de les opcions reaccionàries ham d’anar aquí. Sense el malestar de les classes mitjanes és impossible la força del populisme reaccionari. És el malestar provocat per l’empobriment de la classe mitjana, la sensació de «despossessió», el que genera malsons.

Si a això hi sumem un creixement difícilment digerible de la població de Catalunya que la converteix en la zona d’Europa que més creix en població estrangera, la foto la tenim més nítida. Sobretot, perquè aquest alt creixement de població ha provocat un tensionament evident dels serveis públics. Tenim uns serveis per a un país de set milions i en som més de vuit.

I una cosa que no és menor, aquest creixement poblacional té impacte també en l’ús social de la llengua catalana. Un factor no menor per a una comunitat lingüística com la nostra.

El resum seria que el país avança, però la manera d’avançar dona com a resultat un país que no acaba d’agradar als seus ciutadans. Un país molt més car, amb sous baixos i precaris, en els que som més, amb uns serveis públics tensionats, amb la llengua pròpia en retrocés, amb una dificultat evident per fer una família i independitzar-te, i on políticament costa molt que passin coses. Costa veure com els projectes avancin. L’entramat administratiu alenteix la majoria dels projectes i els ciutadans veuen com cada petita millora tarda molt a materialitzar-se.

Si a això hi sumem que el país està més desendreçat que fa trenta anys, en el sentit que està més desequilibrat territorialment, la foto encara és més desagradable.

Tenim un problema amb el desequilibri territorial a Catalunya. La democràcia i la seva aposta per les capitals de província, abans el «totxo» i després el turisme low cost, han desfigurat el país. Cada any que passa, es concentra més gent en la franja que hi ha entre l’AP7 i la línia de costa i també s’hi concentren més oportunitats econòmiques i més infraestructures. Buidant la resta del país. Al 70% del territori de Catalunya on només viu el 9% de la població, cada cop hi ha menys oportunitats, menys infraestructures i menys gent. En els darrers anys hi ha hagut la derrota de les ciutats mitjanes i capitals de comarca que estructuraven el país. Ara només hi ha gent. O es fa una aposta per les ciutats mitjanes de Catalunya o el país només serà una franja verda al costat de la costa i l’entorn de Barcelona i els tres punts al voltant de les capitals provincials. Sense ciutats mitjanes fortes no hi ha país, hi ha una altra cosa.

La política catalana ha de ser conscient de tres coses si no vol acabar malament. En primer lloc, cal fer polítiques per millorar la vida a les classes mitjanes i els treballadors del país. Han de notar que les coses els poden anar millor, no a pitjor. I aquí serà molt important les polítiques públiques que es portin a terme. En segon lloc, ha de treballar per revertir el desequilibri territorial. El model de Madrid DF no és el de Catalunya i no aportaria res de bo a un país en xarxa com el nostre. No s’hi val no agafar-se aquest tema seriosament. I en tercer lloc, ha de revisar un model econòmic que ens porta cap al col·lapse. A la societat, als serveis públics, al territori, a tot. Cal un projecte de futur més sòlid i que doni esperança a la gent. El moment és el que és. Ningú diu que sigui fàcil.

Subscriu-te per seguir llegint