Com tornen els nens

Hi ha infants que, amb deu o onze anys, no demanen res extraordinari. No volen ser els primers de la classe, ni tenir l’última motxilla, ni ocupar el centre de totes les mirades. Sovint només volen una cosa antiga i necessària: que els estimin. Que algú els guardi un lloc al banc del pati. Que no els canviïn el nom per un mot burleta. Que no hagin d’entrar a l’aula calculant qui seu darrere, qui riu, qui grava, qui calla.

L’assetjament escolar no sempre comença amb una empenta. A vegades neix amb una rialla petita, amb una mirada compartida, amb una exclusió que els adults no veuen perquè no deixa blau a la pell. Però sí que deixa marques. Les deixa en la manera de caminar, en la gana que desapareix, en el “estic bé” dit massa de pressa, en aquell nen que abans explicava coses i ara torna a casa amb un silenci que pesa més que la motxilla.

La UNESCO recorda que, al món, un de cada tres alumnes pateix assetjament escolar cada mes, i que el ciberassetjament afecta fins a un de cada deu infants. A Espanya, l’informe de la Fundació ANAR i la Fundació Mutua Madrileña del 2025 assenyala que el 12,3% de l’alumnat afirma que ell mateix o algun company pateix assetjament o ciberassetjament. També alerta que la intel·ligència artificial ja apareix en un 14,2% de les situacions de ciberassetjament. No són xifres fredes: són criatures concretes. Són taules de menjador on ningú seu al costat d’algú. Són banys on un nen s’amaga. Són pares que no entenen per què el seu fill ja no vol anar a escola.

Cal preguntar-nos en quin moment hem arribat fins aquí. En quin moment hem acceptat que un infant pugui viure l’escola com si fos un territori hostil? Hem parlat molt de rendiment, d’idiomes, de tecnologia, d’excel·lència i de futur. Tot això importa. Però res d’això val gaire si un nen de deu anys aprèn, abans que una equació, que ser diferent pot sortir car.

Totes les societats que brillen de debò tenen alguna cosa en comú: el seu sistema educatiu no és només una fàbrica de títols, sinó un espai de cohesió, respecte i educació profunda. Els països que aposten seriosament per això no només milloren les seves escoles; construeixen ciutadans més lliures, més responsables i més capaços de conviure. Qui educa en el respecte no està fent moralina: està sembrant prosperitat. Una societat que protegeix la infància està condemnada a prosperar; una societat que mira cap a una altra banda quan un nen és humiliat ja ha començat a empobrir-se per dins.

Per això no n’hi ha prou amb obrir escoles. No n’hi ha prou amb fer anuncis, campanyes puntuals o declaracions benintencionades quan el cas ja ha esclatat. Cal donar eines reals al sistema educatiu: més formació per detectar l’assetjament, temps per acompanyar els alumnes, protocols que no siguin paper mullat, suport psicològic, equips directius amb recursos i professorat que no hagi d’afrontar sol situacions que requereixen una comunitat sencera. L’escola no pot ser l’últim mur de contenció d’una societat que arriba tard; ha de ser un lloc on el malestar es vegi abans que es trenqui.

L’educació comença molt abans de travessar la porta del centre. Comença a casa, quan un adult no riu una crueltat disfressada de broma; quan ensenya que ningú val menys pel seu cos, pel seu accent, per la seva timidesa, per la seva manera de vestir o per la seva fragilitat. Els nens no neixen sabent menysprear: ho aprenen. I, si ho aprenen, també poden aprendre el contrari. Poden aprendre que la força no consisteix a sotmetre, que el grup no té dret a triturar qui és diferent, que callar davant una injustícia també és prendre partit.

Un nen assetjat no necessita que li diguem que sigui fort. Necessita que els altres deixin de ser cruels. Necessita adults desperts, companys valents i una escola capaç d’actuar abans que la ferida sigui fonda. Necessita saber que no és ell qui sobra, que no és ell qui ha de desaparèixer, que la seva vida petita i immensa mereix ser viscuda sense por.

Potser hem mirat massa com van els alumnes a classe: si arriben puntuals, ben vestits, amb els deures fets i la carpeta ordenada. Però la veritable pregunta és una altra. La mesura d’una escola no és només com hi entren els nens, sinó com en tornen: si tornen sencers, si tornen escoltats, si tornen amb ganes de tornar.