Els rondinaires de Temps de Flors

Cada any, amb una puntualitat admirable, floreixen dues coses a Girona: les flors i la gent que es queixa de Temps de Flors. Les primeres guarneixen patis, escales i ponts. Els segons decoren converses de bar, fils de Twitter i sobretaules amb frases del tipus: «ja no s’hi pot passar», «no calen tants turistes» o «Girona ja és prou maca».

Girona no necessita Temps de Flors per fer goig. L’exagera una mica. Li omple els racons de gent, de càmeres i de gent que mira una instal·lació i diu «això ho faig jo amb quatre testos i quatre miralls». Però també obre patis, fa mirar carrers que normalment travessem amb pressa i recorda que la ciutat, a més de patir-la, també es pot celebrar.

Després hi ha la crítica reglamentària. Que si hi ha massa gent. Que si hi ha poca flor. Que si això abans era més autèntic. Que si ara tot és postureig. Són observacions legítimes, però també tan previsibles que l’Ajuntament les podria posar al mapa: punt 47: lamentació sobre la massificació; punt 48: nostàlgia de quan tot era millor; punt 49, senyor dient que «això són tot ferros».

És clar que hi ha cues. I que el Barri Vell s’omple encara més de l’habitual. És clar que algun muntatge té més disseny que clavell. Però potser tampoc cal viure-ho com una invasió odiosa. Dura nou dies. Girona encanta tot l’any. I, durant uns dies, li diu simplement: mira, avui encara una mica més.

Criticar Temps de Flors està bé. Però repetir cada any la mateixa crítica, amb la mateixa cara de cansament i la mateixa superioritat de qui ha descobert que a les festes hi va gent, també comença a ser una tradició gironina.

I, sincerament, entre les flors i els rondinaires que diuen «hauries de viure-hi tu», jo em quedo amb les flors.

Subscriu-te per seguir llegint