El malestar docent

Després de més de trenta anys de docència, ara jubilat, una de les coses que més orgullós em sento és haver estat un servidor públic a l’educació. Conec perfectament la impotència que se sent sovint a l’aula amb 30 alumnes d’ESO, molt diferents i també molt desiguals.

Vaig participar activament en el comitè de vaga del 1988, la més llarga fins ara del món educatiu, recordo les dificultats econòmiques que vàrem passar i les llargues assemblees diàries a la sala d’actes de la Normal d’aleshores. De les dificultats no solament de continuar la vaga sinó de saber-la acabar, perquè mai els resultats són ràpids ni directes. De fet vàrem aconseguir uns bons resultats mesos després d’acabar-la.

Vaig participar també en l’experimentació de la reforma educativa aprovada a la Logse (1990), i en la seva difusió. En els anys al Congrés de Diputats (2015/2019) vaig ser part activa en la derogació de la pèssima Llei Wert, però no vàrem ser capaços d’un pacte per l’educació que assegurés estabilitat en la legislació educativa, tan necessària. En el meu darrer curs a l’aula, 2014-2015, constatava que el sistema educatiu Logse era la renovació del sistema heretat del franquisme però que ja no responia a la societat del 2015, i que les reformes de la reforma que es van fer tampoc.

En el segle XXI la governança a l’Estat no ha atès problemes de fons com l’educatiu, enfrontats els partits en una lluita sectària; ni tampoc a Catalunya s’atenia al gran canvi sociològic i cultural produït per l’increment demogràfic, la digitalització i la crisi econòmica. Percebia que el sistema era rígid, amb una organització i gestió obsoleta, mancat de nous professionals socioeducatius als centres, i d’un professorat amb noves competències.

La crisi des de 2008 i la Covid del 2020, van tensionar i trencar moltes costures, entre elles la del malestar docent. El conflicte ha petat i gestionar-lo no és fàcil.

Les reivindicacions són justes però el procés negociador per aconseguir-les crec, a parer meu, no està ben portat. El govern del PSC no s’implica prou en la negociació i potser ha pensat, equivocadament, que dividint el moviment i enrocant-se en una proposta percebuda com a insuficient, el professorat amb tanta vaga ja es cansarà. La cirereta del pastís dels errors és enviar policies camuflats a una assemblea de docents. Però també els sindicats tenen part de responsabilitat. CCOO i UGT per fer un acord sense un consens ampli, USTEC i els altres, en els que no he observat una voluntat de clara de negociar, no baixant dels màxims, tement que tot acord pot semblar insuficient al professorat mobilitzat.

Cal aconseguir més, segur. Però no caure en el tot o res. No cal renunciar, però cal situar-ho en el temps, és a dir mantenir la pressió per aconseguir el màxim possible avui, però deixant la porta oberta a millores en els pròxims anys i en diferents pressupostos.

Subscriu-te per seguir llegint