Pop com a animal de companyia

Antonio Escohotado a Los enemigos del comercio ens parla d’una «traïció», la traïció d’uns polítics que si bé originàriament són servidors públics de manera temporal -es guanyen la vida fora de la política - en el moment en què converteixen la política en una professió ben remunerada amb les seves 14 pagues, dietes, complements i un etcètera en ocasions opac, atrau a gent experta en els ardits de la política, però amb un desconeixement clamorós del que es cou al carrer, com clamorosa és la indigència laboral fora de la política, una situació que propicia que els polítics s’oblidin de servir a la ciutadania per convertir-se en guardians de la seva cadira, cada matí el polític acudeix puntual a l’oficina, es digui Parlament, Congrés, Diputació o Ajuntament. Els polítics haurien de saber que no és bo per a la salut estar molta estona asseguts a l’oficina, haurien de sortir i bellugar-se pels carrers de les seves ciutats, els consellers i parlamentaris un parell de cops per setmana haurien de visitar poblacions amb barris empobrits i conflictius, i per descomptat pernoctar en el mateix barri per familiaritzar-se amb el xivarri dels veïns, les baralles del carrer o amb la música escandalosa d’un concert apadrinat pel mateix ajuntament, l’enemic acèrrim del descans nocturn.

L’Oficina d’Afers Religiosos i el Programa d’Interculturalitat de l’Ajuntament de Barcelona ha enviat unes orientacions als centres educatius per gestionar el període del Ramadà, un cop s’ha informat què és el Ramadà, es donen uns consells sobre com actuar amb els alumnes musulmans que dejunin, res que s’escapi del sentit comú, i ara em pregunto si la Generalitat ha enviat a les escoles i instituts unes orientacions sobre com explicar a l’alumnat en nom de la interculturalitat que la cultura, tota cultura sense excepció, està per sobre la democràcia -recordeu que en els moments àlgids del procés es deia que el dret a l’autodeterminació estava per sobre de la democràcia- i que la misogínia o l’homofòbia pròpies de bona part dels països musulmans és un fet cultural, i que la teocràcia pròpia de l’Islam és plenament compatible amb la nostra democràcia, i que el govern no li ha de tremolar la mà a l’hora de denunciar per delicte d’odi qui s’atreveixi a criticar l’Islam per més benèvola que sigui, en altres paraules, unes orientacions perquè docents i adoctrinats puguin acceptar pop com animal de companyia.

En la presa de possessió com a MHP, Salvador Illa ens feu saber que el seu govern té un compromís amb l’humanisme cristià, dies més tard convoca els consellers a unes jornades de treball al monestir de Poblet, mentre l’humanisme és un intent de rescatar la humanitat de l’atmosfera resclosida de les esglésies, d’entendre que apostar per la raó és millor que fer-ho per la devoció, o que la fe no hauria de sortir de casa, l’humanisme cristià és missa dominical i pastisseria, i si a l’humanisme cristià hi afegim progressista, aleshores n’hi ha per arrancar a córrer, penseu que sempre és millor un polític una mica pillastre que un integrista, i ara només faltaria que després d’haver patit el nacional catolicisme, després d’aguantar la tabarra del nacional populisme del procés, ara haguéssim de suportar un nacional cristianisme progressista de Salvador Illa, un moviment que pretén ser un àgape on tothom està convidat, tant se val que no es cregui en la democràcia o que se la vulgui destruir, tant se val que no es cregui en un estil de vida lliure de supersticions, ara bé, hi ha una excepció, els impius, que per alguna cosa s’ha inventat el cordó sanitari i el delicte d’odi.