Visca Hernan Cortés i el KKK!

No seré pas jo qui digui que abans es vivia i era millor que avui. No soc nostàlgic d’un pretèrit imaginari. Els meus avantpassats (pastors, carboners, traginers i pagesos) de ben segur que van tenir una vida més feixuga que la meva i, per tant, el que exposo no és una crítica al present, sinó a la fatxenderia actual d’alguns polítics i homes de negocis que s’han convertit en celebritats. Em refereixo a una fatxendaria que no em deixa de sobtar, ja que abans (fins fa no massa) hi havia uns codis de civisme que les persones públiques, més o menys, respectaven. Això era així, a vegades, perquè s’ho creien i d’altres per quedar bé. Però avui sembla que això s’ha acabat. Com a mínim per a un sector de la classe política i empresarial mediàtica.

La mostra més fefaent d’aquest estil groller i patètic és Donald Trump, que un dia apareix a les xarxes (que ell mateix ha creat) disfressat de Papa de Roma, un altre de rei que pilota un avió que llança excrements a la ciutadania i un altre com el mateix déu nostre senyor. El tema és que aquest estil sembla que està fent fortuna i d’altres pretesos líders i lideresses l’estan emulant. Aquest és el cas de la presidenta Isabel Díaz Ayuso, a qui li agrada anar allà on no la demanen amb l’objectiu de tocar el voraviu. Només així es pot interpretar el viatge que va fer a Mèxic per predicar les virtuts d’Hernán Cortés, que és un dels personatges maleïts de l’imaginari de la mexicanitat.

M’explico. La identitat mexicana del segle XX (i també la del XXI) es basa en el mite «nacional-popular» fundat pels intel·lectuals orgànics de la Revolució Mexicana (1910-1920) que té com a pals de paller tres mites. El primer és la idealització d’un passat gloriós, bàsicament asteca i maia. El segon és la reivindicació d’un substrat demogràfic mestís, l’anomenada «raça còsmica» de José Vasconcelos. I el tercer és l’animadversió vers els Estats Units, que es va apoderar de la meitat del seu territori l’any 1847, i també vers els conqueridors espanyols que van arrasar amb cultures i regnes creant un nou ordre feudal a cops d’espasa i crucifix. Sobre aquest darrer mite, neix un profund menyspreu, que a vegades també pot traspuar un xic d’enveja, cap als gringos (nord-americans) i gachupines (espanyols).

En aquest paisatge simbòlic, la presència de la presidenta autonòmica de Madrid dient als mexicans que gràcies a Cortés tenen una llengua, una ànima i una civilització no només és ofensiu i ridícul, sinó que té quelcom (molt, diria jo) de provocació. La pregunta és, per què Díaz Ayuso ho fa? No penso pas que sigui perquè creu fermament amb el relat que exposa, si no per un altre motiu que és mantenir un combat «cos a cos» amb la presidenta mexicana Claudia Sheinbaum que, d’altra manera mai tindria. Barallar-se dialècticament amb Sheinbaum la fa mediàtica i esdevé protagonista de tertúlies que, d’altra manera, seria impossible. És a dir, a Díaz Ayuso no li importa ser insolent i ofensiva per tal de poder aparèixer en el debat públic, vaja, que li importa una bleda el respecte i l’educació i la sensibilitat dels mexicans per tal d’esdevenir notícia.

Aquest és el trist resultat d’aquesta tendència grollera que, cada dia, fan servir més els polítics i alguns poderosos. La veritat és que, després de les declaracions de Díaz Ayuso a Mèxic, no sé quin altre episodi ridícul pot superar-lo. Només se m’acudeix l’aparició d’un polític europeu o sud-africà àvid d’exposició mediàtica que organitzi una roda de premsa per a lloar les virtuts del Ku Klux Klan a Mississipi..

Subscriu-te per seguir llegint