Aquell senyal

Escolto dir a un personatge de la sèrie Euphoria una cosa així com que la veritat té moltes versions, però que tots sabem quan mentim. Heus aquí una idea pertorbadora, sobretot examinada des de qui fa diaris, però també des de qui els llegeix. La primera meitat ens tranquil·litza. Acceptem sense dificultat que la realitat arriba fragmentada i que cadascú la recompon amb els materials de què disposa: dades, prejudicis, interessos, afectes. Un periodista no és més que un muntador de seqüències. Tria un pla i en descarta un altre, acosta la càmera o l’allunya, decideix on comença i on acaba l’escena. Res d’això no és necessàriament mentida. És, diguem-ne, ofici.

La segona meitat, en canvi, introdueix una esquerda per on s’escola el fred. Perquè ja no parla de versions, sinó de mentida. I la mentida, a diferència de la versió, no és una tècnica sinó un gest d’ordre moral, gairebé invisible, que es perpetra en un moment exacte del procés, en aquell instant en què un sap -o intueix- que està retorçant alguna cosa. He conegut periodistes que descriuen aquell moment amb una incomoditat física. No és tant una idea com una sensació: una resistència de la frase que no acaba d’encaixar, una paraula que demana ser canviada i que, tanmateix, es deixa tal com està. El lector rep el text tancat, net, raonable. Però a dins alguna cosa cruix.

D’aquí que també el lector o l’espectador del telenotícies participin en el joc, perquè no és estrany que reconeguin, encara que sigui d’una manera difusa, quan alguna cosa no encaixa i decideixin, tanmateix, ignorar-ho. Aquella notícia massa rodona, aquell titular que sembla haver nascut sabent ja la conclusió, aquella unanimitat sospitosa. No ho poden demostrar, però ho perceben, com es percep un moble fora de lloc. Potser el periodisme consisteix a administrar versions sense ignorar aquella corba en què la versió es converteix en una altra cosa. I potser l’ètica no té tant a veure amb grans principis com amb la capacitat d’atendre aquell senyal que ens avisa que estem travessant una línia. El que és alarmant, doncs, no és que la veritat tingui moltes cares, sinó que la mentida només en té una. I és allà, recognoscible, tant per a qui decideix escriure-la com per a qui decideix acceptar-la.

Subscriu-te per seguir llegint