Opinió
El poder
Laporta 2003 va ser una idea forta de poder. Laporta 2026 és una bona excusa per a cada derrota. Aquesta és la gran diferència. I la gran decadència, és clar.
El barcelonisme celebrant Lligues quan fa 10 anys que no guanya la Champions, o fent escarafalls sobre la compareixença del president del Reial Madrid, torna a ser el club menor i gris que s’afirma per oposició i que celebra sobretot les derrotes dels altres. Les retransmissions dels partits europeus del Madrid per a veure si perd no són ofensives per al madridisme sinó per al barcelonisme, per al catalanisme, perquè indiquen acomplexament i tara. Lamine Yamal amb la bandera de Palestina a la celebració de dilluns va ser la imatge que retrata un destí. No va poder ser més oportú per quadrar l’estampa del moment exacte que viu el Barça.
El que desfà les persones i les entitats no són tant els resultats com la qualitat dels seus somnis. Els resultats són fonamentals, i sense resultats ens tornem nihilistes i banals, però venen després. Els resultats són el premi del que has intentat, si ho has intentat amb prou talent i amb prou força. Laporta 2003 tenia la força per no renunciar a res, i per preferir sagnar en la derrota per renéixer i tornar a vèncer. Per això va fitxar Guardiola en lloc de Mourinho quan Rijkaard va deixar de funcionar, i no va tenir por d’arriscar tot i la moció de censura que havia superat pels pèls. Laporta 2026 juga al gat per llebre de magnificar celebracions de xavalla.
El que volem és manar i les coses importants només tenen sentit manant. Ser catalans és no manar. Per això és depriment. Per això a mi ha deixat interessar-me, perquè he vist que al voltant de Catalunya, al voltant de ser català, fins i tot al voltant d’escriure en català, no hi ha una idea forta de poder que pugui articular-se d’una manera comprensible, raonable, i que tingui alguna possibilitat de prosperar. No entenem les coses. No volem entendre el valor que tenen les coses. Només entenem el valor de les excuses. Només entenem el valor de la suplantació, de l’afectació, de la queixa, perquè ens incomoda el mar obert, la responsabilitat sobre el propi destí, la violència que cal, i que cal dir-la, per robar el poder. Sí, per robar-lo. Perquè ara el té algú altre.
Franco no va tenir cap inconvenient a reconèixer que va fer un cop d’Estat. Un alçament nacional. No va tenir cap problema per entendre que havia de fer una guerra. Aquí parlem de democràcia per dissimular que fem un referèndum il·legal i de revolta dels somriures. Com vols guanyar la independència si no som ni tan sols capaços d’admetre que per subvertir l’ordre vigent hem de fer un cop d’Estat? Com vols trencar un Estat fent veure que la democràcia és el que no és o dient que som gent de pau? No és un problema de l’exèrcit, no és un problema de la policia, ni tan sols és un problema de morts tot i que hauríem d’estar disposats a acceptar la possibilitat que hi hagués morts. És un problema conceptual. El mateix concepte és el que ens falla, és el que ens fa anar de cap per avall la resta del procés. Tal com ara al Barça celebrem Lligues. No crec que hi hagi realment res a fer. Es va intentar fer alguna cosa, però no ens va agradar el camí. No ens va agradar el que comportava aconseguir els objectius, i per això el moviment independentista es va anar tornant d’esquerres. Tot el que es torna d’esquerres és allò que no vol fer-se, és allò que no vol realitzar-se en el seu últim extrem, i aleshores s’agafa l’excusa social per aigualir els conceptes. Sempre ha estat el mateix (també els passa als poetes, que quan se’ls acaba el talent recorren la poesia social i és inequívoc de la més absoluta decadència). No és cap novetat a la història de Catalunya que el catalanisme es dissolgui en la barbaritat criminal d’anarquistes o comunistes, i que tot plegat degeneri amb trets al clatell de burgesos i de capellans, amb llurs cadàvers llançats a les voreres de la carretera de l’Arrabassada. I aleshores l’Estat, tard i malament, i havent deixat molt la corda, ha de comparèixer per posar ordre.
Artur Mas a la paperera de la Història és la FAI enduent-se de nit el forner i que la família no el tornés a veure. Artur Mas és per descomptat un cretí, i cada cop que apareix amb el seu somriure de conill fent el mec als més rebaixats escenaris, recorda que la nostra història no només és tràgica sinó patètica. La CUP ja no mata, i de fet ja ni piula. Per aturar el procés no va fer falta un cop d’Estat ni una guerra, ni 40 anys, i en vam tenir prou d’un judici solemne i de tres anys en un hotel incòmode. Del pagès errant de Waterloo podem dir-ne poc o podem no dir-ne res, perquè a aquestes alçades, a qui li importa.
Tot té a veure amb el poder i amb la circumstància que no el volem. Tot té a veure amb què ens anem acostumant a empetitir l’esperança perquè estem més còmodes en l’autocomplaença de tocar-nos els peus mirant el culebrot de TV3 que en l’angoixa de la lluita pel destí, que de vegades ens arrasa, però que sempre ens empeny a créixer. No tenim el que no hem volgut. Hem perdut el que no hem defensat. I ens ha caigut a sobre el pou de merda que escau als que fan brometes de cal justet amb Estats que pot ser que siguin febles, però que arribat el moment es defensen, i després saben que ser magnànims –indults, amnistia, entre d’altres– és la forma definitiva de rematar-te.
Subscriu-te per seguir llegint
- La dona de vermell en els Planeta
- Olot desempadrona 1.300 persones en un any per cometre frau i per 'ajustar els serveis municipals' a la població
- Els cargols a la llauna amb secret de Can Barris
- Oriol Junqueras: «Hem de defensar Catalunya d’aquells que li volen mal, com Aliança Catalana»
- Els Bombers treballen amb la hipòtesi que el menor desaparegut a Roses és a l’aigua, «enfonsat o flotant»
- Un projecte de 500 milions d'euros vol crear a Blanes un gran parc de reciclatge industrial i fins a 600 llocs de treball
- La Festa Major de Palamós recupera les atraccions de fires que estaran a un nou emplaçament
- Un bomber va ajudar a portar-la al món i 22 anys després va recórrer 1.000 quilòmetres per veure-la graduar-se: «Tenim un vincle molt especial»
