El marc i el quadre

Un crític d’art feia observar que emmarcar un quadre ja és un acte artístic; explicava que Van Gogh va ser el primer artista a posar un marc daurat a un seu quadre, que li quedava fosc, i li va donar lluminositat. En un altre moment, algun artista medieval ja havia pintat sobre taula de fusta on prèviament hi havia confeccionat el marc, ajudat d’un artístic treball de talla. En els museus s’aprecien vertaderes obres d’art en els marcs de moltes obres; tant és així que aquell mateix crític d’art proposava que quan un marc n’és mereixedor caldria informar el visitant dels seus orígens i escola. El goig d’una contemplació és una harmonia entre els dos components. A Girona, aquests dies de Temps de Flors, molts visitants no sabrien contestar si els ha agradat més el quadre de les flors o el seu marc arquitectònic i monumental. Aquí es fan inseparables.

A Girona, Temps de Flors és un treball de 71 anys, és una joia ben incrustada a una corona. Ens ha arribat com a continuïtat d’una altra època en què organitzar una exposició i un concurs de poques galindaines, fa 71 anys, era lluitar contra els elements d’una ciutat que li costava treure’s de sobre els adjectius de «petita i delicada» que tan bé va etiquetar Jaume Ministral. Aquell quadre de testos senzills dels anys cinquanta eren emmarcats només per uns miralls –llavores tronats– al saló de descans del Teatre Municipal, quan alguna autoritat gironina concedia un generós somriure a aquella valuosa iniciativa.

El marc de l’exposició de flors s’ha engrandit amb els anys i ha tingut la virtut de fer canviar les visions i el gaudi dels gironins. Quan l’exposició es va celebrar molts anys al monestir de Sant Pere de Galligants ja ens semblava que allò era el màxim de la parella indissoluble, la fulguració floral i el marc del monument. Però després va arribar la beneïda escampadissa per nous recintes, racons i àmbits del Barri Vell que ni els mateixos gironins podíem sospitar de la seva existència i de la seva bellesa. Quan visitàvem embadalits Sant Pere de Galligants, al local de la Carbonera encara hi havia un bon gruix de pols de carbó d’alzina dels anys tristos, i desconeixíem la cisterna de l’Institut Vell, ignoràvem el soterrani de la Catedral, i ningú pensava posar ornamentació floral als nombrosos patis, avui lluents i catalogats.

El creixement ha esclatat harmònicament, quadre-i-marc. L’oferta de les noves espècies, l’art de la seva col·locació i la presència d’un exorbitant patrimoni arquitectònic, arqueològic i monumental, irrepetible. El quadre floral és efímer per naturalesa, ja se sap, i quan aquests dies s’estintola sobre la majestàtica solidesa d’uns arcs de duresa mil·lenària, no fan res més –el quadre i el marc– que explicar-nos la vella faula de la pedra i la flor, dos mons distanciats sempre, però que aquests dies amb regust de brevetat ens deixen gaudir del seu màgic desig de poder conviure.

A Girona, institucions, entitats, caps, cors, braços i mans –tots incomptables– comencen ja la feina per a Temps de Flors de l’any vinent. Tot un compromís de mantenir la pedra i la flor a l’altura acostumada ja en aquests 71 anys. Ara el quadre de la flor ha de sol·licitar al marc de la pedra que mantingui la guàrdia amb valentia, que no deixi escapar cap més espai dels que han conquerit conjuntament. Quant a l’expansió de Temps de Flors cap a espais nous, més enllà del Barri Vell, cal considerar de no perdre l’equilibri entre l’obra que es mostra i el marc adequat i acostumat a la seva exposició.

Subscriu-te per seguir llegint