Conversió (instantània)

Mentre faig filigranes per evitar la gentada que, ja de bon matí, omple el carrer Nou embadocant-se amb els primer muntatges que troben del Temps de Flors, accelero tant com puc perquè vaig tardíssim. Avanço a una dona que ni mira les escales dels somnis de les escoles ni està pendent de res que siguin flors. Porta el mòbil a la mà, amb el braç estirat, a dos pams de la seva cara: està fent una videotrucada. Passo fletxada pel seu costat, però sento que diu «yo le pedí al señor unos favores», i immediatament alenteixo el pas tan com puc per quedar-me quasi clavada davant d’ella. Penso que deu treballar interna en una casa i que li cal alguna cosa de la persona que la té contractada, i necessito saber com continua la conversa. Al cap d’un moment, m’adono que estava molt equivocada. No parla d’un home qualsevol, no: parla de Déu. «Le pedí varias cosas, y le pedí un hombre con unos atributos determinados. Y el Señor me lo mandó».

Valoro què he de fer: arribar tard o perdre’m la història? La resposta és evident. Com voleu que marxi sense saber què ha passat amb l’home enviat pel Senyor? I sense saber quins són els atributs que ella li demanava? Per sort (o potser gràcies a Déu), rebo totes les respostes. «En su infinita bondad, el Señor mandó a mi vida a ese hombre. Es atento, educado, bueno, y quiere a mis hijos. Y no me pega», diu ella, amb tota la naturalitat del món (i a mi se’m posen els pèls de punta, perquè diu «y no me pega» com si fos un extra, una cosa que ella no s’esperava i que ni tan sols se li havia passat pel cap demanar al Senyor, i m’horroritzo de pensar que hi ha dones que tenen absolutament interioritzat que els homes, per naturalesa, les peguen, i dins del meu cap, i molt conscient del meu agnosticisme, li imploro a Déu o a l’univers o a qui sigui que cap dona se sorprengui mai de trobar un home que no li faci mal).

«Entonces, ¿cuál es el problema?», sento que li pregunta el seu interlocutor, un home (que espero que sigui dels que tampoc peguen a les dones). «¡Pues cuál quieres que sea! ¡Mi mamá! ¡Mi mamá es el problema, porque a ella no le gusta este hombre!» Jo m’he quedat plantada al mig del Pont de Pedra, fent veure que miro els ànecs, perquè per molt lenta que camini jo, ella encara va més a poc a poc. M’he perdut un trosset de conversa, però em reenganxo en el punt decisiu: «A mi mamá nunca le gustan mis parejas, porque dice que no son como mi papá, pero es que ningún hombre va a ser como mi papá», es queixa la dona. «Pero este aún le gusta menos que los otros. Dice que si no sale a tomar con sus amigos y si nunca se le suelta la mano, muy hombre no puede ser». En aquest punt us juro que em venen ganes de fer un En el nom del Pare amb la mà dreta, com si d’aquesta manera pogués conjurar el que acabo de sentir. «¿Y qué vas a hacer? No puedes poner a tu novio por delante de tú mamá», li diu l’home (i jo prego perquè un llamp el fulmini). «A mi novio puede que no. Pero al Señor, sí. Y a este hombre me lo mandó el Señor», respon ella. Al·leluia, i amén!

Subscriu-te per seguir llegint