El nou ordre tecnològic mundial

Durant anys, les grans empreses de tecnologia han presentat la intel·ligència artificial (IA) com una eina de progrés per a la humanitat. Han promès que permetrà treballar menys, curar malalties, revolucionar la ciència i fins i tot solucionar la crisi climàtica. Tanmateix, darrere d’aquest relat optimista i humanista s’hi amaga una realitat molt més complexa. Els últims esdeveniments internacionals mostren que la IA ja no és només una tecnologia orientada al benestar o a la innovació, sinó també un instrument de poder econòmic, social, polític i militar.

Una de les alertes més significatives ha vingut del Banc Central Europeu, que ha ordenat reforçar la ciberseguretat davant el risc que models com Mythos puguin revelar vulnerabilitats crítiques en els sistemes financers. Aquesta advertència reflecteix una paradoxa inquietant: la mateixa tecnologia que promet seguretat i eficiència pot, si és mal utilitzada, posar en perill les bases del sistema econòmic mundial. Mentrestant, als Estats Units, empreses com Google, Microsoft, Amazon, Nvidia, OpenAI i xAI han signat acords amb el Pentàgon per posar els seus models a disposició del Departament de Defensa. Aquest pas trenca amb dècades d’intents de les tecnològiques de desvincular-se de la indústria de la guerra. Ara, obertament, cedeixen els seus sistemes d’IA per a usos classificats, consolidant una aliança directa entre el poder militar i el poder digital.

Aquest gir cap al que molts ja anomenen tecnofeixisme no ha sorgit del no-res. Figures com Elon Musk, Sam Altman o Peter Thiel s’han erigit com a nous «filòsofs polítics» del nostre temps, articulant un relat que combina el discurs de l’eficiència tecnològica amb una visió determinista de la història. El determinisme històric és una teoria filosòfica i sociològica que sosté que els esdeveniments històrics no passen per atzar, sinó que estan determinats per lleis o factors estructurals que guien el desenvolupament de les societats i que, per tant, en cert sentit són inevitables. Aquests personatges pretenen escriure una mena de nou contracte social on la tecnologia substitueixi el debat democràtic, legitimant un poder cada cop més concentrat en mans privades. És aquí on la politòloga barcelonina Lorena Jaume-Palasí assenyala que aquest patró segueix una tradició clàssica del pensament polític occidental: com Hobbes o Rousseau, aquests tecnomagnats parteixen d’una definició del que és l’ésser humà per després prescriure com ha de ser la societat ideal. La diferència és que ara la promesa de «crear una societat millor» passa per delegar les decisions en algoritmes i sistemes automatitzats.

Empreses com Palantir, especialitzades en vigilància i anàlisi massiva de dades, han arribat fins i tot a proposar -en manifestos recents- l’ús de la IA com a arma de guerra i instrument de control social. Thiel, el seu president, ha viatjat a l’Argentina per explorar projectes amb el govern de Javier Milei, que podrien implicar la interconnexió de totes les bases de dades estatals i la implementació de mecanismes de vigilància massiva. Aquest tipus de col·laboracions internacionals apunten cap a un nou model de governança on la sobirania digital dels estats queda subordinada als interessos de corporacions transnacionals. Em pregunto si en l’horitzó no veurem «empreses-estat» i fins i tot «homes-estat» emulant les «ciutats-estat» de l’antiga Grècia. Preocupant.

Les xifres d’inversió en IA són vertiginoses. Només en el primer trimestre de l’any, Amazon, Google, Meta i Microsoft han destinat més de 130.000 milions de dòlars a les seves infraestructures de dades. Aquestes quantitats superen el cost total del projecte Manhattan, que va culminar amb la bomba atòmica. Allò que abans era una cursa armamentística entre estats, ara és una cursa de capacitat computacional entre empreses. Tot aquest desplegament no només s’aplica a programes d’assistència virtual o de traducció automàtica. La IA ja forma part estructural de la planificació militar moderna. Al camp de batalla, la presa de decisions basada en algoritmes redueix el temps d’anàlisi de dies a minuts. L’exèrcit nord-americà ha utilitzat sistemes d’IA per seleccionar més d’un miler d’objectius a l’Iran en vint-i-quatre hores o per dissenyar operacions complexes com la captura de Nicolás Maduro.

Aquesta evolució arriba al seu extrem amb casos com Lavender, l’algoritme emprat per les forces israelianes a Gaza, capaç d’identificar objectius humans segons patrons de dades i disposat a acceptar fins a un centenar de víctimes civils per cada atac «estratègic». És una mostra esgarrifosa de com la lògica de l’eficiència pot esdevenir una justificació tècnica per a decisions èticament inacceptables. Els defensors d’aquesta militarització tecnològica argumenten que la IA pot fer que la guerra sigui més precisa i menys letal. Però, com recorda l’expert Arthur Holland, assessor en intel·ligència artificial del Centre de Diàleg Humanitari amb seu a Ginebra, encara no hi ha cap prova que demostri que aquests sistemes hagin reduït efectivament el nombre d’errors o víctimes civils. L’ideal de la «guerra intel·ligent» és més un relat legitimador que una realitat contrastada atès que la progressiva integració de la IA en tots els àmbits està transformant el contracte social global. El poder ja no es mesura només en armes o capital financer, sinó en capacitat de processament, dades i algoritmes. Els estats, en lloc de regular aquestes eines amb criteris democràtics, sovint acaben depenent d’elles.

El discurs d’«inevitabilitat tecnològica» -segons el qual la IA és una força imparable que cal simplement gestionar- desplaça el debat sobre la responsabilitat. Ens situem davant d’un escenari en què els ciutadans no participen en la definició de les regles del món digital, sinó que les reben imposades com a fet consumat, essent la conclusió clara: la intel·ligència artificial no és neutral. És el resultat d’interessos concrets, de visions del món i de relacions de poder que determinen com s’aplica i a qui beneficia. Davant d’aquesta realitat, caldrà reivindicar no tant una IA «més humana», sinó una democràcia digital capaç de posar límits, establir criteris ètics i recuperar per a la societat allò que ara monopolitzen els senyors de la tecnologia. En això cal que la Unió Europea estigui a l’alçada.

Subscriu-te per seguir llegint