La solidaritat, la cura i els aixafaguitarres

Entre els 18 i els 22, any amunt any avall, vaig ser voluntària en una entitat de persones amb discapacitat intel·lectual. Cuinàvem junts, anàvem a fer un volt, fèiem teatre i parlàvem. Vaig aprendre molt i m’ho vaig passar bé. Què més se li pot demanar a la vida? Poc més. Una nit, mentre intentava lligar amb un noi amb pinta de canalla i barba descuidada a la barra d’un bar, em va preguntar per què ho feia i va suggerir que la meva motivació era l’egoisme pur i dur. «Ho fas per sentir-te important», em va xiuxiuejar amb un somriure murri i encenent un Ducados. Segons ell, els qui ens dedicàvem al voluntariat buscàvem superioritat moral. I aquí es va quedar. Fent olor de Ducados ranci i acariciant-se la barba. Un aixafaguitarres de manual.

L’origen de la paraula solidaritat és llatí, però al segle XV el dret francès va utilitzar el terme solidarité per associar-lo a la idea d’una responsabilitat comuna. La qualitat de mantenir-se units, sòlids i ferms. De formar un tot compacte amb altres. Un «tots per a un i un per a tots». Ser solidari és una actitud vital. És no arramblar amb tots els rotlles de paper higiènic del supermercat, no menjar-se l’última oliva del plat ni gastar tota l’aigua calenta de la dutxa. Que l’hantavirus -reconec la meva ignorància i haver-lo pronunciat amb jota en alguna ocasió- navegui pels mars i atraqui al nostre país fa poca gràcia, genera inquietud i desperta les pors del 2020, però ignorar-ho i tirar pilotes fora no era una opció. Sí que podria haver-ho estat en el món aixafaguitarres de Trump i dels qui governen des de l’odi, però no hauria de ser-ho en el nostre. Sense valors, perdem l’essència que ens fa humans.

La paraula tenir cura també prové del llatí -avui he tret a passejar el meu costat semàntic- i significa reflexionar o reunir pensaments. Al segle XVI -segle amunt segle avall- evoluciona cap a l’acció d’atendre l’altre. Una evolució preciosa. Posar l’atenció i la cura a pensar com una altra persona pot estar millor, si tu li entregues part del teu temps, de les teves habilitats i del teu afecte. Les cures no estan de moda i, si es tracta d’atendre dependents, ni t’ho explico. Només cal veure les dificultats per trobar personal qualificat i vocacional per exercir-ho. Una professional del Tercer Sector reflexionava l’altre dia sobre el que sentiria si algun dels seus fills decidís formar-se en atenció a la dependència. Volem que siguin enginyers i jutges, però tremolem si ens diuen que volen dedicar-se a cuidar. En un país on s’acaba d’assolir el màxim històric de majors de 65 anys, no és exagerat pensar que és una activitat de futur i un nínxol de negoci. Màxim si tenim en compte que, ara per ara, preferim una carícia càlida per sobre de la IA.

Però cuidar no és només patrimoni de la dependència. És trucar per saber com està algú o enviar un missatge per recordar que penses en ell. És ser generosos amb el nostre temps i presència. És conversar i escoltar sense estar pendents del mòbil. És donar les gràcies a qui ha cuinat per a tu. És, com diu la semàntica, posar cura que l’altre estigui bé. Senzill. I aixafaguitarres go home.

Subscriu-te per seguir llegint