La superfície

La dermatologia ha estat, un any més, l’estrella de les especialitats clíniques escollides pels metges joves (i les metgesses joves, puto genèric amb discapacitat). Les 140 places disponibles van volar en qüestió de minuts. Perden prestigi, doncs, la cardiologia, la neurocirurgia o la cirurgia cardiovascular, especialitats heroiques, associades al dramatisme hospitalari, a la urgència, a la vida i a la mort. La dermatologia semblava una branca menor: grans, èczemes, pigues, taques. La pell com a perifèria (tot i que hi ha qui diu que res no és tan profund). Alguna cosa ha canviat, en fi. El primer és allò pràctic: la dermatologia ofereix una combinació extraordinària de qualitat de vida, bons horaris, menys guàrdies i moltes possibilitats de feina privada. Un dermatòleg pot guanyar molts diners sense la destrucció física i mental associada a altres especialitats, a la medicina de família, per exemple.

Però no és només això. Vivim en l’època de la pell, que ha deixat de ser un embolcall per convertir-se en una biografia visible. Mai no s’ha mirat tant la superfície del cos: taques, arrugues, acne, marques, envelliment, lluminositat. Instagram, TikTok, els filtres, la medicina estètica… Tot això ha convertit la dermatologia en una especialitat situada just a l’encreuament entre medicina, estètica, psicologia i mercat. Abans, l’òrgan «noble» era potser el cor. Avui ho és la cara; sovint, la cara dura. A més, la dermatologia té alguna cosa intel·lectualment seductora: barreja l’observació clínica clàssica amb la tecnologia avançada i amb procediments quirúrgics relativament nets i controlables. Permet exercir una medicina sofisticada sense quedar atrapat en les guàrdies interminables o en la pressió brutal d’una UCI.

Mentrestant, especialitats essencials com Medicina de Família continuen tenint enormes dificultats per atreure candidats, malgrat concentrar milers de places. I això diu molt del sistema sanitari, però també d’una generació de metges que ha vist treballar els seus grans en condicions esgotadores i que ja no idealitza el sacrifici permanent. L’especialitat favorita dels facultatius d’una època revela allò que la societat tem o desitja. Potser la nostra època, més que curar l’interior, està obsessionada a administrar la superfície.

Subscriu-te per seguir llegint