Arbres que van plantar uns altres

De petita, em vaig llevar un matí horroritzada i vaig córrer cap a la meva mare. Li vaig explicar que havia somiat amb un futur en què els cossos de persones mortes quedaven abandonats al carrer. Si algú moria atropellat, per exemple, només la seva família, si arribava a adonar-se’n, el recollia. Si no, allà quedava, com un colom esclafat a l’asfalt. No importava a ningú més.

Ves a saber per què somiem les coses que somiem, però també per què les oblidem o les recordem. I, entre totes, per què, mentre som incapaços de recordar què hem somiat aquesta nit, ens torna un somni antic.

Potser perquè ja aleshores m’aterria la indiferència. Perquè intuïa que, si falla la cura -fins i tot cap a un mort desconegut-, el món s’esfondraria.

I tants anys després, amb ves a saber què -les notícies del televisor, per exemple- retornant-me a aquell calfred, m’ha vingut de replantejar-me allò que diuen de la generositat: que és «donar sense esperar res a canvi». I de sobte m’ha semblat que és més generós construir allò que no gaudiràs tu, sinó uns altres. Plantar un arbre l’ombra del qual acollirà persones que encara no han nascut, igual que nosaltres seiem sota arbres que van plantar uns altres.

De vegades, molts arbres.

Jadav Payeng, un venedor de llet de l’estat d’Assam, al nord-est de l’Índia, va trobar el 1979 a l’illa de Majuli, a la riba del Brahmaputra, una gran quantitat de serps mortes per la calor. Va decidir plantar uns plançons de bambú en un banc de sorra. No només va tenir cura que creixessin: no va deixar de plantar-ne. Durant dècades. Fins a convertir la terra seca en un bosc de més de 500 hectàrees que dona ombra a les serps i on avui viuen tigres, rinoceronts, micos, cérvols i al qual cada any tornen els elefants.

I hi ha boscos trencats que no es veuen a simple vista.

La praderia de posidònia -més de 750 quilòmetres sota el Mediterrani- ocupa, o més ben dit, ocupava, el fons marí. S’estima que n’ha desaparegut prop d’un 40% en els darrers cinquanta anys, sota les urpes de la contaminació i els fondejos. El 2006 es va descobrir entre es Freus, a Formentera, i les Salines, a Eivissa, una planta de prop de vuit quilòmetres de longitud, a la qual es va atribuir una edat de 100.000 anys: un dels organismes vius més grans i longeus del món.

El seu creixement és tan lent que necessita dècades per expandir-se uns quants metres. I, tanmateix, sabent que no arribaran a nedar en aquelles aigües, hi ha qui es dedica a plantar posidònia oceànica per afavorir-ne la recuperació. Persones que inverteixen el seu temps en una cosa que tindrà sentit per a uns altres i en uns altres temps. I probablement sigui això el que li dona més sentit.

A Oslo, des del 2014, un autor reconegut entrega cada any un manuscrit inèdit que ningú no llegirà fins al 2114. La primera va ser Margaret Atwood, autora d’El conte de la serventa. Els textos es custodien mentre, en un bosc proper, creixen els arbres amb què s’imprimirà el paper futur. Llibres que algú llegirà a l’ombra d’arbres que van plantar uns altres.

A Gal·les existeix un comissionat per a les Generacions Futures, la funció del qual consisteix a instar el Govern a prendre decisions en benefici dels qui encara no han nascut. A Finlàndia, un Comitè per al Futur avalua les implicacions a llarg termini de les polítiques públiques. A Malta, un guardià de les Generacions Futures vetlla perquè les seves necessitats es tinguin en compte.

I a la Unió Europea, des del 2024, un comissari és responsable de l’equitat intergeneracional i que s’escolti la veu dels joves per contribuir a donar forma a un futur d’Europa que serà, sobretot, seu.

Perquè la generositat individual és valuosa -admirable quan qui l’exerceix ni tan sols en veurà els fruits-, però és més fructífera quan es protegeix en lleis, estructures i decisions compartides.

Una cosa, en realitat, molt antiga.

La Gayanashagowa -la Gran Llei de la Pau de les sis tribus de la Confederació Iroquesa- va ser recollida al segle XVIII, tot i que els seus principis es remunten al segle XI. Un d’ells, el principi de les set generacions, sosté que els qui prenen les decisions han de tenir present com els van afectar les decisions dels seus predecessors i prendre-les des de la responsabilitat envers les set generacions següents. Quin impacte tindrà, des de cada llei fins a cada gest quotidià, en els besnets dels nostres besnets.

Tant de temps després, em continuen pertorbant les mateixes coses. Hi ha una balança: en un costat, la colonització, l’avarícia, el saqueig. Líders que es vanten des del faristol d’aspirar a extingir civilitzacions senceres. I, a l’altre costat, els qui cuiden, restauren i sostenen. Fins i tot per als qui no arribaran a conèixer.

No sé si la balança cau del costat de la gent bona, però sí que sé que, sense ella, el món ja s’hauria esfondrat.

«Si sabés que el món s’acabaria demà, jo, avui encara, plantaria un arbre».