Cap a l’escassetat del món analògic

Un amic es compra un disc. La casa on viu havia pertangut a una parella d’avis i, amb la venda, s’hi van afegir diversos objectes, entre ells un d’aquells equips que als anys setanta eren un somni: un amplificador, altaveus i tocadiscs. Per què no fer-lo servir?

A les botigues de segona mà hi abunden els discos. N’aconsegueix un de Julio Iglesias, a preu de saldo, dels anys setanta. Cada cara conté només sis cançons, versions en anglès de grans clàssics. Fa estrany escoltar el mateix artista de manera contínua i notar l’espai que hi ha entre cançó i cançó. El silenci.

A casa, Alexa i els seus algoritmes imposen el seu propi ordre, fent sonar el que volen, amb anuncis cada vegada que suggereixes alguna cosa, recordant-te que pagant podries accedir a milions de cançons. Hi accedeixes gratis, sense triar. Podria sonar fins a l’infinit. La saturació tecnològica resulta esgotadora; el disc de Julio Iglesias ofereix un respir, un límit físic. Quina veu, la de Julio!

La mateixa sensació es repeteix amb les fotografies. Les emmagatzemades al mòbil s’acumulen sense que ningú les miri. Un les va descarregant en algun lloc per no perdre-les. En canvi, les impreses i reunides en un àlbum atrauen l’atenció. Hi ha uns quants àlbums a casa on els nens s’acosten a mirar les fotos en paper. L’escassetat del món analògic resulta més seductora que l’abundància moderna.

Les pel·lícules funcionen d’una manera semblant. Netflix i altres plataformes ofereixen milions de títols. Però, en repassar-los, t’adones que no hi ha res. O que tot és igual. Anar al cinema continua sent un plaer insubstituïble.

Veiem en DVD, en una mateixa setmana, Atrapat en el temps, Els caçafantasmes, Retorn al futur. Les fem veure als nens a manca de res millor, i els nens les gaudeixen com si fossin pel·lícules noves.

Amb els llibres passa una cosa semblant. La tauleta permet accedir a milers de llibres i llegir-ne els primers capítols sense comprar res. Però no és el mateix. El món digital ofereix accés il·limitat, però l’escassetat tangible de l’objecte físic conserva un valor únic que l’excés modern no substituirà mai amb tots els seus algoritmes.

Als diaris apareixen reportatges sobre com moltes persones estan tornant al que és analògic. Es parla de fatiga digital. Es venen més vinils, carrets fotogràfics, s’amplien cinemes. Potser el futur no era aquella promesa lluminosa de pantalles infinites, sinó seure a escoltar un disc mentre a fora es fa fosc i ningú, durant quaranta minuts, agafa el maleït telèfon mòbil.