Girona col·lapsada

Dijous vaig trigar 25 minuts de casa a Montilivi. De la temporada del Girona ja en parlarem un altre dia: acabem de patir en pau aquests dos partits que resten i que sigui el que Déu vulgui. Avui toca parlar d’un altre patiment, menys èpic però cada vegada més alarmant: el col·lapse de cotxes que viu Girona.

Per sort, puc anar a la feina amb una passejada de deu minuts, un regal que no té preu. Per anar a l’estadi, en canvi, agafo el cotxe. O l’agafava. Perquè segons quins dies potser ja surt més a compte caminar.

Els que hi vivim potser no sempre ens n’adonem, però els accessos a Girona estan cada dia més saturats. Entrar a la ciutat entre les vuit i les nou del matí vol dir embussos i cues. A Llambilles, per descomptat, tocant a Cassà. I després a l’accés pel Mas Gri o pel Mas Xirgu, on s’hi afegeixen els vehicles que venen de Vilablareix. Des de Salt ja no en parlem. I des de Sant Gregori, més del mateix, amb retencions contínues a Roberto Bolaño.

Però és que, un cop ets a dins -i d’això sí que ens n’adonem els que hi vivim-, el caos continua. Els cotxes que trenquen des de Jaume I cap a Álvarez de Castro per anar cap a la ronda Ferran Puig o la plaça Marquès de Camps no s’engoleixen i acaben formant un tap constant. Cues al passeig d’Olot, trànsit dens a Bernat Boades, que s’ha convertit en una via més d’accés al centre. Cotxes i més cotxes a tot arreu. Per això és necessari invertir en projectes com l’aparcament dissuasiu del Mas Gri i pensar molt bé com es pacifiquen la plaça Catalunya i els seus voltants. Fem-ho abans que Girona no quedi definitivament atrapada dins del seu propi embús.