Respectar les normes

Hi ha més deliri en la realitat consensuada que en les bogeries diagnosticades. Ho he advertit aquest matí mentre esperava que el semàfor es posés verd en un pas de vianants sense trànsit. Un encreuament que semblava més imaginari que real, un encreuament orwel·lià, un encreuament metafísic. Es tractava d’un semàfor posat allà per error o com un assaig dels poders públics per mesurar el grau de submissió dels contribuents. Tot i així, tres vianants obedients romaníem aturats davant l’ordre lluminosa que ignoràvem d’on venia ni per què. Em vaig fixar en els altres dos: una dona de mitjana edat que mirava el mòbil amb la devoció de qui consulta un oracle (potser llegia l’horòscop per saber què esperar de la jornada) i un jove amb auriculars que assentia lleument, com si algú li dictés instruccions des de dins del crani. Cap dels dos semblava disposat a passar en vermell, si bé el món estava completament verd.

La realitat consensuada té una virtut inquietant: no necessita ser certa, només compartida. Si prou persones creuen que alguna cosa és així, ho és, almenys en termes operatius, que no és poc. El valor del dòlar, per posar un exemple, depèn només de la confiança que hi dipositem. En l’actualitat, no té més suport que aquest, el de la confiança. I el mateix podríem dir de l’euro o de la lliura esterlina. Si per una cosa o per una altra es trenqués aquesta confiança, els bitllets que la sostenen tornarien a ser pura cel·lulosa impresa. Ha passat al llarg de la història (vegeu la bombolla especulativa de les tulipes a l’Holanda del segle XVII). Però ningú ha ingressat mai en un psiquiàtric per adorar els diners ni per sobrevalorar les tulipes.

El semàfor va canviar per fi a verd i vam creuar tots tres amb expressió d’alleujament, com si haguéssim superat una prova. Em vaig preguntar què hauria passat si un de nosaltres hagués desobeït el mandat lluminós. Probablement, els altres dos haurien pensat que estava una mica trastornat. Hauríem diagnosticat d’anòmala una conducta perfectament raonable.

El seny, doncs, consisteix a veure la realitat com la veuen els altres (en molts casos, com la veu Netanyahu). I això té alguna cosa de conspiració. Una conspiració que, com totes, exigeix disciplina: la de no transgredir una norma per idiota que sigui.