«Adiós muchachos»

«Adiós muchachos, compañeros de mi vida / Barra querida de aquelles tiempos / Me toca a mi hoy emprender la retirada / Debo alejarme de mi buena muchachada. / Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno / Contra el destino nadie la talla / Se terminaron para mi todas las farras / Mi cuerpo enfermo no resiste más». Aquestes són les primeres i més conegudes estrofes del tango Adiós muchachos, que per voluntat d’en Joan de Llobet i Vila van tancar el funeral amb el qual centenars de persones, familiars i amics d’en Joan vinguts de tot arreu l’acomiadaren divendres al migdia a l’església gironina de Sant Miquel de Palau-sacosta.

En Joan va ser un gran amic durant dècades. Va saber eixamplar la seva família amb l’arribada de moltes persones a la seva vida, gent de tots els racons, edat i condicions. Tots varen saber de la seva vitalitat, alegria i de la seva llibertat. Del caràcter incondicional de la seva amistat. Una de les darreres voluntats fou que els assistents al seu comiat escoltessin una cançó triada per ell. Per tant calia considerar-ho un valuós regal de part d’aquells a qui els propers anomenaven «el Rei», pel seu sentit del «joie de vivre» que li va permetre dedicar temps i estima cap als seus amics.

La cançó és el tango Adiós muchachos, composat per Julio Alberto Sanders al 1927 i que va popularitzar Carlos Gardel, aviat en farà cent anys. Escoltar la lletra de la cançó impressiona, especialment les dues estrofes que he reproduït perquè semblen escrites pel propi Joan. Però la llegenda de com es va composar encara diu més de l’elecció d’aquesta peça. Impressiona. Al cafè Las Orquídeas del barri de Flores, un dels de més tradició «tanguera» de Buenos Aires, s’hi trobaven cada vespre una colla d’amics al voltant del mestre Sanders. Un d’ells, sembla que el més alegre, saludava sempre amb un «¡muchachos!», i quan marxava amb el seu cotxe de cavalls donava un parell de voltes a la cantonada dels carrers General José Artigas amb Yerbal al crit de «Adiós muchachos». Igual que saludava en Joan Llobet i també igual que l’hem vist en un cotxe de cavalls pels camins de l’Empordà. I una nit de xefla es va posar a la pianola el compositor i li va sortir aquesta melodia teòricament de xefla que després va convertir el lletrista César Felipe Vedari en un comiat pel sentit tràgic i dramàtic que indefectiblement tenen els tangos. Certament és un regal i tots els que l’hem conegut sabrem, amb els anys, a l’ escoltar-la, aixecar la copa cap al cel per recordar-lo.

Als amables i més veterans lectors d’aquestes col·laboracions setmanals els hi dec una explicació addicional. Des de que ja un llunyà 2012 el llavors director del diari, Jordi Xargayó, em va fer aquest encàrrec, vàrem tenir clar que no es tractava de fer un article d’opinió sinó d’una crònica del que passava, del que havia vist o conegut i coherent amb el meu tarannà. Com que al llarg de molts anys l’amistat amb en Joan Llobet s’estenia no només a Girona i la Costa Brava sinó també a Madrid, on jo visc, i atès que en Joan hi havia desenvolupat algunes activitats professionals, les anècdotes es van multiplicar. Amb la seva actitud vitalista, sempre disposada a noves experiències, mai tenia un no a qualsevol iniciativa que li era proposada, diferent, interessant , divertida i que donés peu a conèixer més gent i eixamplar el seu àmbit d’ amistats.

Ens ho vàrem passar molt bé. Algunes d’aquestes històries han aparegut publicades al llarg dels anys. Atesa la seva discreció mai va voler que posés el seu nom. Així que vàrem pactar que quan em referia a ell al diari l’emmascararia referint-me a «un industrial gironí». I vàrem mantenir el misteri sis o set anys fins que un dia a Montilivi l’exalcalde de Girona Quim Nadal em va dir: «Ja sé qui és l’industrial gironí dels teus articles, és en Joan Llobet». Descobert per la persona que sap tot el que passa a Girona vàrem haver d’inventar altres fórmules.

En els dos darrers anys he perdut dos amics íntims que mereixerien que en Josep Pla els hi hagués dedicat un «Homenot» per la densitat de les seves experiències vitals. Aviat farà dos estius en Joan Cortey. Ara en Joan Llobet. Amb els dos Joans dinàvem plegats molts dissabtes. Sovint a la seva casa del Canadell, a Calella, avui un paisatge humà esquerdat . Però sóc dels que crec en el que va escriure Sant Agustí: quan una persona estimada se’n va no ho fa del tot, sinó que el tenim per sempre a l’habitació del cantó.