Justícia desigual

Que tots som iguals davant la llei, observant la realitat i les circumstàncies que ens envolten, no deixa de ser un desig de bona voluntat, una utopia allunyada del món real, dels tribunals i dels legisladors. Certament, la realitat social i els comportaments individuals són d’una complexitat i heterogeneïtat innegables. No tothom es comporta èticament en les relacions socials, econòmiques i polítiques. I aquí hem d’incloure tant treballadors com empresaris, tant professors com alumnes, tant pobres com els que no ho són, tant gent gran com gent jove, tant professionals de la justícia com professionals dels altres camps de la ciència, l’economia o la religió. La raó és que l’exercici i la pràctica de la bondat i la solidaritat s’ha d’aprendre d’ençà que naixem. Sigui per egoisme, sigui per ambició, per indiferència, per enveges o per odis, es malmet la convivència social, es promouen divisions i trencaments cívics, injustícies i es consenten actituds verinoses i antisocials.

Però per concretar el títol d’aquest article vull relatar alguns fets reals que posen en relleu la manca d’ètica, la incongruència de les lleis, i el desequilibri injust que, a vegades, practica la mateixa justícia, entenent per justícia els tribunals. Diversos treballadors d’una petita empresa es posen d’acord per agafar baixes mèdiques per causes diverses, que obtenen sense gaire dificultat, allargant aquesta situació lamentable, sense gaires controls i inspeccions dels òrgans competents, deixant en l’absoluta indefensió el petit empresari. I, com se sol dir, sempre plou sobre mullat, perquè a aquest petit empresari li han deixat de pagar algunes empreses els imports de feines fetes i acabades. I a efectes de justificar legalment el no pagament, les empreses deutores, ben assessorades, han presentat concurs de creditors. El petit empresari, a qui se li deuen més de 90.000 euros, es veu en la necessitat de prescindir d’un dels treballadors. Al·lega la impossibilitat econòmica de continuar pagant el salari i acredita l’enorme crèdit que ostenta per impagament de tercers, però que difícilment arribarà a cobrar. Sense entrar en més detalls, el treballador, que ha estat quasi tot el temps de contracte de baixa mèdica, recorre contra la decisió i el Jutjat social considera el seu acomiadament com a improcedent. I ara ve el drama: l’empresari no pot cobrar el que li deuen a ell i no té liquiditat per pagar l’operari acomiadat. Però el Jutjat, que ha fet cas omís de la desastrosa situació econòmica de la petita empresa, li exigeix el pagament ràpid i de cop.

És una situació lamentable, que posa en relleu la incongruència del sistema legal, que moltes vegades consagra injustícies a l’empara de les mateixes lleis. Legisladors i tribunals haurien de ser més curosos i actius per tal de millorar les normes i l’aplicació de les mateixes a fi i efecte de garantir la màxima justícia, que és no fer mal a ningú, donar a cadascú el que és seu, i viure honestament, com deia el jurista romà Ulpià. Malauradament, qui compleix les normes de bona fe té una sobrecàrrega indescriptible, i qui les incompleix sembla que té una sobreprotecció indecent. Sovint, els sistemes legal i judicial semblen retroalimentar-se creant insensibilitat i respecte sense problemes reals i dolorosos de la societat, important-los poc que hi hagi una empresa de menys i una insolvència de més. I a la realitat em remeto.