Revisitant el 15-M, 15 anys després

Fa pocs dies que s’han complert 15 anys del famós i mai prou analitzat 15-M i del moviment que va sorgir d’aquella explosió d’il·lusions, alegria, manetes a l’aire i reivindicacions també. Ha plogut molt, i moltes d’aquelles reivindicacions segueixen en llista d’espera quan ja han passat 15 anys! Tot i que quasi totes les esquerres van intentar portar l’aigua al seu molí, només ho van fer obertament quan el moviment ja anava en declivi i no hi havia perill de desbordament... Mentrestant, es van mantenir a l’expectativa, alhora que alguns qüestionàvem que, per les característiques d’aquell moviment ciutadà o ciutadanista, tard o d’hora seria integrat pel sistema. Com podeu veure, dues visions dels fets.

Totes les esquerres, en major o menor mesura, van passar el rasclet, i alguns dels seus líders, captats per ampliar la seva base i netejar el seu relat polític, molt tocat ja llavors.

Avui, de les cendres del 15-M -i de l’1-O també- està naixent alguna cosa; quina, encara s’ha de veure. D’altra banda, veurem si les esquerres faran el mateix que llavors o, per tal de no ser desbordades, introduiran comissaris polítics a les mobilitzacions. La irresponsabilitat seria doble, en la mesura que també de les cendres mal païdes d’aquells dos processos està, més que naixent, caminant ja, un moviment reactiu i de cabreig més enllà del que diguin o facin Vox i Aliança Catalana, ja que la reacció seguirà creixent si les coses no canvien ja i a millor. El que necessita avui una gran majoria social òrfena d’esquerres és saba nova i valentia per recuperar valors, programes i lluites abandonades fa anys. I no proclames i plataformes antifeixistes que obvien quin és el problema i focalitzen i redueixen la resposta a la conseqüència i no a la causa. L’ou de la serp es va fent més gran en la mesura que el brou de cultiu, el niu, el neoliberalisme rampant i l’economia imperant -que diuen que va la mar de bé-, en els quals estem immersos ara i aquí, no són qüestionats per qui ho hauria de fer. I qüestionar implica moltes coses, a part de compromís polític de veritat, atenent les creixents desigualtats socials, les reformes pendents, l’aprofundiment en la qualitat democràtica i en el benestar social.

Però tornem al 15-M, ja que no es pot entendre el declivi, que sembla que ha tocat fons, amb les bugades que s’han anat perdent pel camí. En primer lloc, la idealització de les xarxes socials com a eina revolucionària que algun líder d’esquerres encara avui segueix idealitzant, quan està demostrat que ha sigut la que ha desorganitzat i desmobilitzat més l’esquerra -una altra cosa és l’agitació i propaganda que facilita la velocitat de la comunicació, i el màrqueting polític, per a alguns. Però s’ha confós i substituït l’organització física i fixa per la intermediació digital i mòbil. Avui les esquerres, no només polítiques, que realment tenen presència i penetració física a barris i empreses, són mínimes. El gruix està a les institucions i a les xarxes socials. La resta s’ha buidat. Tot just ara sembla que hi ha una revifada; falta saber si és perquè s’acosten eleccions i/o perquè han vist que s’han passat de frenada aquests anys amb tanta política woke, que ha donat ales a l’extrema dreta.

Tornem al 15-M. Un dels llibrets -havien de ser curts i de fàcil lectura- més il·lustratius va ser Tecnopolítica, internet i R-evoluciones, una autèntica apologia ciberfetitxista per a iniciats sobre les eines que oferia internet i les xarxes socials. Un altre indicador era on es realitzaven les accions: a les places, a les assemblees i a les xarxes, no als barris, als centres de treball, amb les entitats -al marge, vaja. Es va voler partir de zero i fer tabula rasa de tot. Per més que s’havien de passar comptes amb l’esquerra, no es va voler articular políticament la protesta fent pressió a les esquerres i a les institucions, i això va ser un error monumental, ja que no es van sentir interpel·lades de forma directa, i clamar «no hay pan para tanto chorizo» o «no és una crisi, és una estafa» no posava ningú contra les cordes i fins i tot era simpàtic. L’espontaneïtat, l’horitzontalitat i l’anonimat donaven frescor al moviment, però també amagaven personatges -que ningú sabia qui eren- que temps després s’ha vist que no eren tan revolucionaris; de fet, molt poc temps després estaven ben col·locats a universitats i administracions. La llista seria eloqüent.

No eren anarquistes, i menys anarcosindicalistes; eren joves intel·lectuals, friquis d’internet i consultors tecnològics. Que aquest moviment estigués al seu inici fomentat, induït o ajudat, ja que hi va haver certes facilitats i casualitats que no s’entenen, mai ho sabrem, però que va ser instrumentalitzat en el procés, d’això, per a no pocs analistes del moment, no hi havia cap dubte. Això no treu, com en el cas de l’1-O, que fos una gran explosió de participació ciutadana, d’anhels, de reivindicacions, etc., però que, en no estar organitzada i amb un fort component contracultural, només va cridar l’atenció de la joventut. Aquest biaix va fer que molt teixit associatiu, molta població adulta i, per descomptat, el món sindical no se sentissin interpel·lats per aquestes mobilitzacions. Finalment, un rebuig a la racionalitat i una al·lèrgia a l’organització, en alguns casos sectària, segueixen fent evident la màxima «les idees sense organització no tenen futur».

En definitiva, hi ha molta llum i ombra amb aquest moviment, que alguns creuen que va ser atiat i anticipat abans d’hora per canalitzar un malestar social que estava a punt d’explotar.