Florentino perd els papers

Fins ara Florentino Pérez feia por. Avui la seva figura és patètica. I en aquest sentit hi han coincidit la majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país. Em sorprengueren les manifestacions d’un informador jove que, en avaluar la roda de premsa del president del Reial Madrid, comentava que mai no s’hauria imaginat que el nostre protagonista era tan maleducat. I certament, l’afirmació era unànime entre totes les persones que no el coneixien.

A inicis d’aquest segle Florentino ja presidia l’entitat blanca. Dimití el 2006 –segons ell per coherència– i és en aquesta època en què jo anava tot sovint al Bernabéu, atès que professionalment passava la setmana a Madrid. Un amic meu era el cap de la secció econòmica del diari La Razón i gaudia d’una brillant trajectòria. Això provocà que l’ABC el fitxés com a subdirector. Ho celebràrem amb un espectacular sopar en un restaurant italià del carrer Hortaleza. Allà m’explicà que havia escrit una columna sobre els famosos negocis i els personatges que freqüentaven la llotja del Reial Madrid. Al cap de pocs dies de la publicació d’aquell article, el periodista fou destituït de les seves funcions i deixava l’ABC per la porta del darrere. I als seus cinquanta i escaig anys se li tancaren les portes de tots els mitjans de comunicació de Madrid. Al cap d’un temps pogué sobreviure gràcies a un digital. Aquest és només un exemple d’una forma d’actuar d’una persona que des de l’ombra manegava importantíssimes quotes de poder.

Florentino era llavors temut en molts àmbits de la vida madrilenya. Però ara alguns d’aquells professionals voregen la jubilació i han començat a tibar la corda, tot passant factura a un gran empresari que davant les crítiques sempre ha actuat amb mà de ferro i sense escrúpols.

Feia onze anys que no trepitjava una sala de premsa i ara ho ha fet per dir que ni a trets el trauran de la presidència del Reial Madrid. S’ha convertit en un petit dictador maleducat i capaç de menysprear la figura de la dona i a la majoria dels periodistes esportius de prestigi d’aquest país. I ho va fer amb un estil propi de presidents d’una altra època com Jesús Gil o Ruiz de Lopera.

Els anys passen i Florentino no s’ha sabut retirar amb honors. Ningú no dubta de la seva trajectòria com a president o com a home de negocis. Però avui té tothom en contra: des de l’associació de veïns del barri fins als estaments futbolístics espanyols i europeus. Havia somniat un estadi com una gran font d’uns ingressos que avui no arriben, atès que no desencalla els pàrquings, ni els locals comercials ni els concerts que hi planejava celebrar.

Ara era el moment adequat per a la seva retirada, per la qual cosa podia donar pas a una nova fornada de dirigents molt més joves que la seva actual junta directiva. Però, no: ha decidit convocar eleccions quan no toquen. Només porta un any del present mandat. Ho fa a correcuita perquè ningú no pugui presentar-se amb un mínim de garanties. I això és impropi d’un personatge que afirma gaudir del suport de la majoria dels socis blancs.

En la seva esperpèntica compareixença va perdre els papers i gairebé destrossa el micròfon. Però fou incapaç de donar explicacions sobre l’acomiadament de Xabi Alonso –acaba de fitxar pel Chelsea–, les contínues baralles de jugadors als vestidors, del fracàs esportiu a la Lliga i a la Champions o del possible retorn d’un devaluat Mourinho. Es dedicà només a buscar enemics i aquests eren els periodistes i el Barça. Fins i tot recordà la figura de José María García i desacredità l’ABC, la Cope i la Ser. Per cert, tots tres mitjans l’han contestat amb una elegància que ell no va tenir en la roda de premsa. Quant al Barça, afirmà, sense cap mena de prova, que guanyà uns campionats perquè l’estament arbitral els havia robat al Reial Madrid. Més patètic i esperpèntic, impossible.

Jo diria que l’edat no perdona i en una tarda Florentino perdé el respecte dels aficionats al futbol i d’una bona part de la societat. Aflorà un home a la deriva, malmetent un prestigi que ja només guarden els seus llepacrestes a sou i n’hi ha encara una bona colla. Fou un exemple d’un personatge d’una Espanya rància i casposa que no s’ha superat del tot.

Subscriu-te per seguir llegint